lunes, 16 de marzo de 2009

Product - Mark Ravenhill

Un productor de cinema tracta de convèncer una jove actriu, que travessa un mal moment professional, que interpreti el paper protagonista del seu proper projecte: un fil d'acció que barreja una tòrrida història d'amor amb el terrorisme islàmic. A la pel·lícula la protagonista s'enamora de Mohamed, un jove membre d'Al-Qaeda. El seu amor per Mohamed la portarà fins i tot a participar en un terrible atemptat a Disneyworld...

La Sala Beckett presenta ‘Product' una comèdia sobre el conflicte Orient - Occident i l'amenaça terrorista fent referència, en especial, als atemptats de l'11 de setembre de les Torres Bessones, que tot i a ver succeït fa ja uns 8 anys, encara estan molts presents.

Ha estat dirigida per Julio Manrique, un director jove, però d'una gran talent, almenys en la meva opinió, sap treure tot el potencial dels actors als que dirigeix, suposo que la influència de la seva basant d'actor l'ajuda. El paper prinicpal és per David Selvas. Els seguim a un despatx d'una productora de cine on intentaran vendre un projecte d'una pel·lícula descabellada i en la que els personatges hi creuen per sobre de tot.
David Selvas interpreta a un productor de cinema que intenta convèncer una jove actriu perquè interpreti el paper protagonista de la seva pel·lícula. La proposta del dramaturg anglès Mark Ravenhill és un monòleg ple de sàtira on es posen sobre la taula les pors d'occident cap al món àrab després dels atemptats de les torres bessones.
L'espectacle evita caure en judicis, ni polititzar-se ... L'obra parla de diferents integrismes, un de religiós on s'arriba a donar la vida per un Déu i un integrisme occidental, on es deixa la pell per assolir l'èxit.

Tot plegat una comèdia, que a part de tot el contingut que hem fet fins ara referència, crec que també té una basant humorística destinada als productors de cinema, a vegades un tant freaks, on sembla que el principal objectiu sigui vendre'ns sigui el cost que sigui el seu producte, sigui quina sigui la qualitat d'aquest. Això és una opinió personal, no sé si és un dels objectius reals de l'autor.
M'agradaria destacar la gran actuació de David Selvas, crec que és un actor que amb el treball ha anat creixent i guanyant-se el respecte del públic. Desde la seva aparició a Nissaga de Poder... (tothom té un passat, suposo). Realment una interpretació complicada, plena de ritme, que no va decaure en cap moment. Realment et donava la sensació que tu la persona que estava davant Selvas escoltant la seva proposició...
Traducció: Cristina Genebat
Direcció: Julio Manrique
Actors: David Selvas, Mireia Aixalà i Norbert Martínez
De l'11 març al 12 abril 2009. Sala Beckett.

Valoració: 8

Traïció - Harold Pinter

Dos amics íntims, Jerry i Robert, són editors. L'un va estudiar a Oxford i l'altre a Cambridge. Emma, la dona de Robert, dirigeix una galeria d'art, i Judith, l'altra muller, és metge i sabrem que de tant en tant s'entén amb algún col·lega. La peça és un retrocés per diverses etapes, des de 2007, quan Emma acaba de deixar al seu marit, Robert i es retroba amb el seu antic amant, a 1998 quan aquest, en una furtiva maniobra de seducció, declara la seva passió a la muller de l'amic. Entre les dues dates passen 7 anys de relacions clandestines en les quals la mentida, la simulació i el cinisme s'instauren entre tots tres. La història d'un triangle amorós. Sabem com va acabar, ara sabrem com va passar. Harold Pinter, va néixer el 1930 a Londres. Amb tant sols 14 anys ja podem llegir alguns dels seus poemes. Ha escrit un total de 29 peces. També es dedica a escriure per radio i TV i cinema. També dirigeix obres d'autors destacats com David Mamet o Simon Gray. Mor la nit de Nadal del 2008, a causa d'una càncer d'esòfag. Segons la crítica, Traïció, és la millor peça teatral de Harold Pinter, el qual va rebre premi Nobel de literatura en el 2005.

En escena Robert (Orella), editor, la seva dona Emma (N’Dongo), galerista, i l'amant, Jerry (Garrido), agent literari . A partir de la infidelitat conjugal van succeïnt una serie de traïcions –de l'amistat, en el matrimoni, ... que perfilen una descripció dura d'aquesta gent tan "il·lustrada".
La història no es presenta de forma lineal sinó amb salts en el temps durant les 9 escenes que es representen. En l'original, Pinter situa l'obra en el 1977 (un any abans de la seva publicació) i retrocedeix fins 1968, Alfaro, director de l'actual representació al Lliure, ha actualizat aquest periode de temps del 2007 a 1998. També està situada en un context barcelonès, quan l'original s'ubica a Londres, ja que, el que realment importa, segons el mateix director, són les paraules i els silencis, grans eixos del teatre de Pinter, el que també a portat a una esceneografia molt minimalista però original i efectiva. Amb grades al voltant de tot l'escenari li dóna un aire tridimensional, pocs acostumats al teatre.

Tres actors força destacats en el panoramà del cinema, tv i teatre català. Podem destacar la personalitat de Orella en la seva interpretació, un actor amb més de 25 anys de carrera a l'esquena, l'actuació de N'dongo, personalment una mica "sosa", i poc inexpressiva, i Garrido amb la seva particular manera d'actuar, que a vegades pot ser més o menys acertada, però aquest cop l'encerta.

intèrprets: Francesc Garrido - Jerry / Vicenta N'dongo - Emma / Francesc Orella - Robert
espectacle en català
Del 11 de març al 12 abril 2009. Sala Fabià Puig Server del teatre Lliure.
durada aproximada: 1h. 20’ sense pausa
web del teatre: http://www.teatrelliure.com/


Valoració: 7

miércoles, 11 de marzo de 2009

Petó Públic

Presenten un muntatge teatral sobre els fets que, fa un parell d'anys, van conmoure l'opinió pública: el cas de Sara Núñez, que va besar apassionadament "l'assassí de la fàbrica" moments després d'haver matat a tres persones a sang freda, entre ells la seva pròpia dona. Com recordaran, de tot plegat se'n va muntar un circ mediàtic les conseqüències del qual encara perduren: n'estan preparant un serial i un llibre de memòries. S'ha volgut reviure el cas a través de la ficció del teatre, i tot l'equip de cia Mentidera ha treballat frec a frec a l'hora de definir els personatges i les situacions, i ha ordenat les escenes del drama de la Sara Núñez vorejant la subtil forntera entre la realitat i la ficció.

Amb aquesta ressenya, la qual presenta l'obra, t'esperes que sigui un drama sobre els fets que van succeïr, almenys això és el que esperava quan vaig anar a veure "Petó Públic", dirigida per Rosa Mº Sardà. Però res d'això va succeir en els 70 minuts aprox. que dura l'obra. És una crítica en clau d'humor sobre de com d'una tragèdia se'n pot arribar a crear tot un circ mediàtic, sense comprovar declaracions, i llençar-se a la polèmica i al morbo sens més, podent ser tot plegat una mentida.
Un muntatge senzill d'escena, però efectiu. Una crítica directa i burlesca de la societat actual, de com drames com aquest triple assassinat es pot convertir amb algo vanal i sense importància. De com els programes de tv i mitjans de comunicació poden jugar amb la noticia i els sentiments de les persones. I com, nosaltres, les pròpies persones, per diners estem disposats a permetre-ho. Una comèdia de cap a peus sobre un tema dramàtic, però que en el fons millor pendre-s'ho amb humor, perquè sinó ens podem desesperar de veritat. Recomanable per gaudir d'una bona interpretació i passar una estona divertida traient ferro a una situació, molt actual bastant dramàtica, el fet de poder vendre les penúries de la gent tan fàcilment i que a més s'assoleixin nivells inaudits d'audiències. I es moguin quantitats disparatades de diners.

Una obra protagonitzada per Cristina Cervià, Isabel Rocatti, i Meritxell Yanes. I dirigida per Rosa Mº Sardà. Autor text: Àngel Burgas.
Del 4 de març al 5 d'abril de 2009. A la Sala Muntaner. C/ Muntaner, 4. Barcelona.

Puntuació: 7.

lunes, 9 de marzo de 2009

Roger Mas - Luz de Gas (BCN)

El passat dimarts al vespre vam poder gaudir d'aquest cantautor de Solsona, juntament amb Guillamino a la Sala luz de Gas al c/ Munatner, a Barcelona. Gràcies al Club TresC. Que va organitzar aquest concert gratuïtament pels socis del club.
Del concert, primerament he de dir que sincerament, em va sorpendre la gran quantitat de gent present, no perquè el Roger Mas no s'ho mereixi, ben al contrari, sinó que per ser un concert, digue'm exclusiu pels socis, i sent entre setmana, i per altres experiències similars una s'espera menys presència. Amb tot, per una part és positiu per l'artista però en aquest cas una mica negatiu pel públic, ja que la sala era plena, i almenys des de la meva posició la visió era nula i es barrejava la música amb la xerrameca dels que estaven a la barra del bar. I així una no gaudeix del tot del concert, una llàstima ja que va ser un concert diferent al que habitualment estava acostumada, ja que estava ell sol a l'escenari, últimament sempre va amb músics, ja que l'últim disc està fet perquè sigui així... i clar, al enfrontar-se sol amb la seva guitarra i també amb l'ajuda del piano, va aprofitar per treure a fons aquest humor irònic amb aires"eugenians" (opinió personal), va cantar cançons de discos anteriors que habitualment no canta als concerts últimament, com El diable i la Princesa, de la qual tinc una particular debilitat, ja que m'agrada molt el text, la història que explica.... I també va cantar cançons noves. Vam poder també sentir una versió d'en Sisa, improvitzada pel moment "cumba" que li va inspirar el públic al solsoní (ja que el públic estava sentat a terra, en plan camp de foc) ... i un irònic "hi ha algú de l'organització, no se quanta estona he de tocar?".... Però bé, com sempre, siguin quines siguin les circunstàncies, és un plaer veure en directe al Roger Mas, i aquest dimarts no en va ser l'excepció. Amb tot esperem ja amb candeletes el concert del 25 d'abril, només cal dir Auditori de Barcelona, Roger Mas i tots els músics al complet... només amb això crec que queda clar que és un acte que no ens podem perdre. Us ho recomano.
Del Roger Mas, destacar que ha estat recent guardonat com a millor disc de l'any per la crítica, dels premis enderrock, un dels més destacats dins el territori català. També millor disc de folk segons la crítica i millor concert per votació popular. Uns merescuts premis pel seu últim treball "Les Cançons Tel·lúriques".
Podem dir que la seva música està inspirada en tres pilars bàsics: les músiques modernes, la d’arrel i els sons ancestrals del món. En les seves lletres mescla la llengua del carrer, la literària i els parlars que es van perdent. Tot plegat fa que sigui un cantautor que ofereix quelcom diferent. La seva qualitat musical, per una part, crec, que innata i per altra banda, suposo, que per una vida dedicada a la música amb passió, i no fent-ne una professió, sinó un estil de vida. Com ve reflexa la seva biografia va iniciar-se a la música amb 5 anys a mans del seu avi.
us recomano saber més d'ell, i entrar al fantàstic món d'en Roger Mas... :)
Puntuació: 10 (roger mas) i un 5 (sala massa plena)

The New Raimon - Clap Mataró

Si jo sóc Simon, tu ets Garfurkel?? .... un directe en el qual em van agafar ganes d'anar de Bailén a Vallfogona... i buscar en el chino del oso panda.. i relalment l'arròs se'ns va atragantar, però de l'agradable sorpresa del directe d'aquest músic de cabrils.
Pels que no coneixeu la música del cantautor, us he de dir que no me trastornat, he volgut fer la gràcia d'utilitzar, per començar, trossos destacats de les seves lletres... tot i que potser este chiste no tiene puta gracia. Però en fi, ho he intentat :)....

Tot això va ser el dissabte 28 febrer a la Sala Clap de Mataró. Havia escoltat el disc de Ramon Rodríguez, alias The New Raemon, també veu dels grups Madee i Ghouls'n'Ghosts. Però relament em va sorpendre molt el seu directe. Tot i els petits problemes tècnics al principi i alguns de memòria al llarg del concert... però que realment semblava que formessin part del propi espectacle per la bona ressolució que els hi va donar el cantant. Amb un toc d'ironia molt acertat va regalar als assitents les seves cançons. Musicalment perfecte, unes bones lletres, que a més ho acaba lligant tot amb una veu realment destacable que a més sembla que no faci cap esforç, cosa que fa com una mica de ràbia (de la bona)....

Una actitud força diferent a quan toca per ejemple amb Madee, directes diferents, un més proper, divertit i entretingut quan es posa la cara de The new Raemon, i un directe més directe, valgui la redundància, més per anar per feina quan es posa a la pell de Madee.

"A Propósito de Garfunkel" (2008, BCore Disc) és el seu disc, 11 cançons que comenta el propi autor que les cançons van sorgir d'un mal moment i que el cantautor estadounidenc que dóna títol al treball no és tal, sinó una noia que centra tota l'atenció de les cançons. Males èpoques que dónen bons àlbums, intimista i irònic a la vegada, sembla que tregui ferro al drama, una manera personal de veure les coses.

Us recomano de veritat pasar-vos pel seu myspace. Principalment per escoltar les seves cançons i també per llegir el text de la seva definició, és curiós i divertit (en la línia) i assabentar-se dels propers concerts, la qual cosa us recomano, que no us perdeu, jo no ho faré!!!
http://www.myspace.com/thenewraemon
i la seva web personal:
http://www.thenewraemon.com/
entrevista:
http://www.hipersonica.com/pop/entrevista-a-the-new-raemon-garfunkel-es-una-chica-y-todo-gira-en-torno-a-ella

Puntuació: 12 (sobre 10)......

miércoles, 25 de febrero de 2009

Concert Kitsch - Badalona

Aquest passat dissabte vaig anar a un concert del mític grup de banyoles, els "Kitsch". Un grup que celebra ja els 20 anys de la seva formació. Ja que era l'any 1985, quan Lluís Costabella i Joan Pairó van fundar el grup Kitsch a Banyoles. Els dos fundadors i veritables ànimes del grup, ja que la resta de components han anat desfilant pel grup, mantenint-se ells dos com els veritables Kitsch. Del grup podem destacar la seva potència en directe, aquest rock dur i fosc, al qual li acompanyen unes bones lletres, històries interessants, a vegades surrealistes, a vegades una mica boges, però en fi... molt ben escrites, i que val la pena quedar-se amb elles.
El concert es va celebrar a la Sala Genis de Badalona, situada molt a prop del port de Badalona, una sala no molt àmplia però suficient, on s'hi acostumen a celebrar forces concerts. Una sala força curiosa a la qual s'accedeix a través d'un ascensor cap al soterrani on està la sala.

Tot i que en general el grup, tret potser d'alguna època molt puntual, s'ha mantingut bastant apartat de ser un grup de masses i de grans concerts, com poden ser altres grups de la seva època, podem dir que tenen el seu petit sèquit, i la sala estava força plena. Tot i ser un dissabte amb partit de lliga del barça... i que a més va perdre contra l'espanyol, cosa que podria fer desanimar a més d'un...

Podem dir que va ser un bon concert, el so, tot i ser una sala petita, era bo i potent, en la línia del grup. I ells van donar-ho tot pels seu públic, perquè s'ho mereix, com bé va dir la veu de grup abans de coemnçar el concert, fent un repàs als seus 10 discos, amb el repertori habitual del grup. Com he comentat la sala no era molt gran, cosa que permetia tenir el grup molt a la vora, cosa que s'agraeix, crec que es pot gaudir més de l'espectacle en general. Personalment m'agraden aquests tipus de concerts.

Deixo el link de la pàgina web per si algú s'anima a saber més d'aquests "Grans" però desconeguts "senyors" de banyoles.

http://www.kitschmusic.com/

Puntuació: 8

miércoles, 18 de febrero de 2009

El lector (The Reader)

Quan cau malalt camí de casa seva desde l'escola, Michael Berg, un jove de 15 anys, és ajudat per Hanna Schmitz, una dona que li dobla l'edat. Ambdós comencen un apasionat i secret idili, Michael descobreix que a Hanna li encanta que li llegeixi i la seva relació física es fa més profunda. Hanna troba un inmens plaer en les lectures que li fa Michael de fragments de “L'odisea”, “Les aventures de Huckleberry Finn” i “La dama del perrito”. fins que Hanna desapareix un dia misteriosament deixant a Michael confús i desconsolat. Vuit anys més tard, com estudiant de Dret, Michael asisteix com observador a un tribunal on s'estan jutjant a col·laboradors de l'Alemània Nazi i es queda atònit al retorbar-se de nou amb la seva antiga amant, aquest cop, com acusada. A mesura que es va revelant el pasat de la dona, Michael descobreix un profunt secret que tindrà un gran impacte en la vida dels dos.

Atrets per la bona crítica del llibre en que es basa aquesta pel·lícula vam anar a veure The Reader (el lector). Podem dir en general que és una pel·lícula "correcte". Té un guió correcte, un bon elenc d'actors que fan bé el seu paper, i tècnicament també molt correcte.

És una pel·lícula amb un rerafons, és d'aquelles que no et pots quedar només amb el que veus, sinó que has d'intentar anar una mica més enllà. Et fa pensar sobre la crueltat humana, l'abús de poder, i els perjudicis, i el que podem arribar a fer quan ens sentim enganyats i defraudats per una altra persona.

La veritat és que vaig sortir del cinema, donant voltes a la pel·lícula perquè hi havia moltes coses que no acabava de quadrar. Però ara vista en prespectiva, i havent tingut temps de pensar-ho, començo a veure i entendre coses que potser ahir no acabava de lligar. Crec que el noi no actúa en el judici per resentiment, i el fet de que es mostri com és en l'actualitat bé donat de que ha viscut amb els remordiments de no haver fet res per ajudar-la i això portaria a entendre el final quan porta la seva filla a la tomba de Hanna i li comença a explicar la història...

El que no em queda massa clar, és en les sinopsis de la pel·lícula posa ...."descobreix un profunt secret que tindrà un gran impacte en la vida dels dos", crec que es refereix al analfabetisme d'ella, però "profunt secret"... "gran impacte"... massa màrqueting en aquest cas, fa que t'esperis molt més i després et decepcionis una mica.

Puntuació: 7

Títol original: The Reader
Any: 2008
Duració: 123 min.
Director: Stephen Daldry
Guión: David Hare (Novela: Bernhard Schlink)
Música: Nico Muhly
Fotografia: Chris Menges, Roger Deakins
Actors: Kate Winslet, David Kross, Ralph Fiennes, Bruno Ganz, Lena Olin, Alexandra Maria Lara, Linda Bassett, Susanne Lothar, Matthias Habich, Ludwig Blochberger, Volker Bruch, Hannah Herzsprung
Productora: Coproducción USA-Alemania; The Weinstein Company
Web oficial:
http://thereader-movie.com/

lunes, 16 de febrero de 2009

Joaquim Mir - Exposició Pintura


Joaquim Mir - Exposició Pintura
Joaquín Mir Trinxet (Barcelona, 6 gener 1873 - Barcelona, 27 abril 1940)
CaixaForum BarcelonaDel 03/02/2009 al 26/04/2009
Primavera, 1907-1910. Oli sobre tela. Colecció Particular.
Dissabte a la tarda, tot passejant per Barcelona... passant la tarda a la capital, vam anar a parar a l'espai Caixa fórum, ubicat al carrer Av. Marquès de Comillas, 6-8 a Montjuïc. Atrets com sempre per l'atractiu espai i la varietat i constants exposicions que sempre s'hi poden trobar i generalment de manera gratuïta, que sempre s'agraeix. Vam topar aquest dissabte amb l'exposició del pintor Joaquim Mir, un interessant i extens repàs a la trajectòria d'aquest artista.
L'exposició comprèn des dels orígens del pintor català, quan formava part —amb Nonell, Vallmitjana, Canals i Pitxoet— l'anomenada "Colla del Safrà", anomenada així per la costum d'utilitzar tons molt ocres i similars en les seves pintures... fins l'última època, a partir de 1921, quan se'n va anar a viure a Vilanova i la Geltrú.
Entre aquestes dues etapes es poden revisitar les seves campanyes pictòriques a Andorra, a principis dels anys 30, així com les obres pintades en el Camp de Tarragona, Reus, Maspujols i l'Aleixar que han estat objecte de monografíes i exposicions. La mostra també dedica una atenció especial a les obres que va pintar a Mallorca, entorn a les que s'ha creat un mite a causa de la crisi mental que va desembocar en un estat de bogeria del pintor important, que va patir durant els anys 1902 i 1910, coincidint amb la seva estada a l'illa i després el desplaçament al Camp de Tarragona per tractar la malaltia.
Abans de la seva malaltia, va ser un pintor amb força, ben orientat i correcte, i després, superada la crisis mental, va ser un artista ple d'energia i simpatia, però amb una producció cada cop més convencional.
L'exposició, és fruit d'un intens treball d'investigació portat a terme pel crític i historiador Francesc Miralles i el seu equip, mostra una selecció de 80 obres, entre olis, pastels i dibuixos, entre les quals es troben les peces més madures i reflexives de l'artista, així como algunas obres inèdites pel gran públic.
Una interessant passejada per diferents indrets de la geografia catalana, i no en va se'l considera el màxim exponent del post-modernisme. Va renovar el gènere passatgístic de finals del segle XIX amb el seu estil personal. Amb una gran dinàmica, de gran colorit i expressivitat. Amb una gran aceptació de la seva pintura per part del públic i coleccionistes fins arribar a ser, en la dècada de 1930, l'artista català viu més cotitzat.
Puntuació: 8
Caixa Fòrum.
Horari:De dilluns a diumenge, de 10 a 20 h Dissabtes, de 10 a 22 h.
Com arribar:
Metro parada Espanya, linies 1 i 3
FGC Espanya, líneas 93, 933, 94, R5, R6
Bus: Línies 13, 50, 9, 27, 30, 56, 57, 65, 79, 91, 105, 106, 109,153, 157, 165, L72, L80, L81, L86, L87, L95.

miércoles, 11 de febrero de 2009

La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina -Stieg Larsson


La jove i extraordinària investigadora privada i hacker Lisabeth Salander es veu sotmesa de cop a una ferotge persecució amb la intenció d’eliminar-la. Mentre el brillant i controvertit periodista Mikael Blomkvist pensa en canvi que ella passa uns dies de vacances, ell és a punt de llançar un número especial de la revista Millennium dedicat a revelar una xarxa de tràfic de prostitutes provinents de països de l’Est d’Europa, en què hi ha implicades diverses persones rellevants de la societat sueca. Però aleshores el periodista que ho ha indagat per a Millennium i la seva dona, el Dag i la Mia, apareixen morts. I algú ha procurat que les sospites de la policia vagin dirigides a la Lisabeth. De seguida, el Mikael es posa a investigar pel seu compte, i descobreix una clara connexió entre el cas del tràfic de prostitutes i els dos assassinats...

M'acabo de llegir avui mateix el 2º llibre de la triologia. El 22 gener ja us parlava aquí de la 1º publicació, i 20 dies després us puc ja parlar de nou de Stieg Larsson, i d'aquesta 2º publicació.
Aquest llibre és com una petita continuació de "Els homes que no estimàvem les dones", és una història diferent, és una nova aventura que comparteix, això si, protagonistes. Després de que Lisbeth Salander, la jove investigadora, desidís desaparèixer de la vida del periodista Mikael Blomkvist, les seves vides es tornaran a trobar. És un llibre amb molta més acció però igual d'intrigant i ple de secrets i trames enravessades. L'anterior es basava més en una investigació més tranquila, tot i els sucessos, en canvi en aquesta hi ha més gent involucrada i s'hi barregen drogues, armes, assassins, màfies, etc...
La trama és interessant, i amb una ressolució bastant sorprenent: Com tots els personatges de punts extrems acaben tenint una relació entre si.
El primer llibre tenia com a protagonista la vida del periodista i aquest segon ens parla i descobreix la vida de la jove investigadora. El tercer potser ens parla de la vida en comú??.... la veritat és que d'aquesta tercera obra poc se'n sap, no han avançat cap resum, ni cap informació oficial, de moment. Tot i que la tercera obra ja ha estat publicada en alguns idiomes. Només ha transcendit que es veu que un dels protagonistes del tercer llibre mor igual que va morir Stieg Larsson, una mena de premonició???.... Tot i que si rebusques en la xarxa pots trobar alguns blocs de gent que se l'ha llegit amb altres idiomoes i desvelen alguns secrets, però no us en diré res perquè jo me "decepcionat" una mica en llegir algunes coses.... Encara queden uns mesos per la seva publicació, si la informació és correcte s'espera cap al més de maig.
Al igual que l'anterior hi ha parts que es fan una mica llargues, crec que hi ha detalls i informació que es podria retallar, potser la primera part del llibre és una mica llarga ja que els successos realment importants es concentren de la meitat al final, però crec també, en part, que cal aquesta primera part per anar construint un ambient, i anar creant la situació... amb tot i definitivament un llibre igual a l'anterior que t'enganxa i et fa entrar i viure l'aventura en primera persona, 100% recomanable. Una triologia que no pot faltar a la prestatgeria dels amants de la novela d'intriga.
A l'espera de "La reina al palau dels corrents d'aire", segurament ens podrem entretindre amb la pel·lícula al cinema de la 1º part de la triologia "Els homes que no estimaven les dones", que segons diuen s'espera per aquest mateix mes de febrer.
Una curiositat que he trobat buscant informació sobre l'autor i les seves obres per la xarxa, és la traducció dels títols dels llibres:
"Els homes que no estimaven les dones" l'original "Män som hatar kvinnor " traducció literal "Els homes que odiaven les dones".
"La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina" l'original "Flickan som lekte med elden" traducció literal " La noia que jugava amb foc"
"La reina en el palau dels corrents d'aire" l'original "Luftslottet som sprängdes" traducció literal "el castell en l'aire que es va esfondrar" "El sueño imposible que fue hecho pedazos" (he trobat aquestes dues traduccions literals, com que no se suec no us puc confirmar quina és l'original real :P....)
I us deixo també alguns links amb informació interessants:
informació de la wikipèdia.
un article interessant de la vanguàrdia en que li fan també una mena d'entrevista al pare de Larsson.
Puntuació: 9

jueves, 5 de febrero de 2009

La duda (Doubt)

Ambientada en el 1964, “La duda” ens introdueix en una escola catòlica del Bronx per seguir la confrontació que es produeix entre la superiora de les monjas (Meryl Streep) i un dels capellans (Philip Seymour Hoffman) que és acusat de pedofília.

Avui tenia el "dubte" de si comentar l'espectacle que és treballar amb els meus companys o la pel·lícula que vaig anar veure ahir, però en fi, segurament us interessarà més el segon.
Atreta pels actors vaig anar a veure aquesta pel·lícula, "la duda", habia llegit algunes crítiques abans d'anar-hi i tothom en parlava molt bé. No s'equivocaven del tot. Les interpretacions són excel·lents, però la història en si una mica fluixa, per ser un drama, hi havia un argument molt fluix. La història en si era interessant però crec que no li han tret el suc que se li podia treure, amb actors d'aquesta talla i el tema que tractava, crec que una història una mica més potent hagués fet d'aquest film, possiblement, un dels més destacats de l'any. També penso que els guionistes volien jugar realment amb el nom de la peli i crear realment dubtes de tot el que passa, però crec que s'ha quedat en part com un intent una mica frustrat, ja que cap dels personatge parla clar, i l'espectador realment es queda amb el dubte de moltes coses, però potser massa.
Una pel·lícula que et deix un bon sabor de boca però una mica "light", que pels que estan a dieta doncs ja va bé...

Direcció:John Patrick Shanley
País:USA
Any:2008
Gènere:Drama
Guió:John Patrick Shanley
Producció:Scott Rudin y Mark Roybal
Música:Howard Shore
Fotografia:Roger Deakins
Muntatge:Dylan Tichenor
Vestuari:Ann RothFecha
Actors:Meryl Streep, Philip Seymour Hoffman, Amy Adams, Viola Davis.

Puntuació: 6