Museu del cinema de Girona

Aquest cap de setmana passat vaig estar al Museu del Cinema de Girona i us el volia recomanar... vaig anar a passar el dia a la ciutat de Girona però com que plovia vam fer cap axoplugar-nos en aquest Museu. Em sabia greu no haver pogut passejar per la ciutat, cosa que també recomano. Visitar els diferents ponts (un d'ells construits pel mateix ingenier i arquitecte que va construir la Torre Eiffel de París), la zona del riu, el carrerons del casc antic i els diferents llocs emblemàtics de la ciutat com la Catedral de Sant Narcís i deixar-se enbolcallar per les múltiples llegendes que fan de la ciutat de Girona una ciutat màgica.... Però després de la visita agraeixo aquesta pluja ja que d'altra manera potser, tot i el seu renom, no hi hagués anat, almenys aquesta cap de setmana.

Cal destacar la bona organització, i la presentació de les coses, crec que està molt acurada. Els llums s'encenen a mesura que vas arribant als llocs, hi ha portes que s'obren soles al teu pas, i molts altres petits detalls que fan molt agradable la visita.

En el museu podem veure tot el procés, més de 500 anys d'història. Des dels inicis amb els teatres de sombres sorgits tan a la Xina com a la Índia, fins al cine actual, passant evidentment pel cinema dels germans Lumiere, entre altres. Un "art" que realment va revolucionar el món.

Al llarg del museu hi trobem un seguit de màquines antigues, i enginys varis que van servir en el seu moment per fer gaudir i fer volar la imaginació de la gent.

Un dels apartats curiosos del Museu, és una sala on hi podem observar diferents objectes originals de pel·lícules destacades. Provenen d'una col·lecció privada cedida al museu, que segons vaig llegir els objectes van canviant de tant en tant. Aquest passat dissabte vaig poder contemplar des del guió original, firmat per Steven Spilberg, de ET, com el guà del inoblidable Eduardo Manostijeras, la Màscara de "Freddy Cruguer", entre d'altres objectes.

Realment una bona proposta per passar una bona estona a la ciutat de Girona.

L'entrada costa 4 euros, però amb el carnet jove i altres promocions et pot costar 2 €.

El Museu del Cinema de Girona està ubicat al c/ Sèquia,1.

Web: http://www.museudelcinema.org

La infanticida i Germana Pau - Víctor Català

LA INFANTICIDA: Nela (Emma Vilarasau), és la
protagonista d’aquest monòleg dramàtic, és una jove camperola. Narra aquesta història des de la cel·la del manicomi, on l’han tancada després de matar la seva filla recent nascuda. La criatura és el fruit dels seus amors desenfrenats amb un jove de la burgesia catalana. Atemorida per si el pare s’assabenta de tal deshonra i compleix l’amenaça de degollar-la, la Nela escull aquest destí per a la seva filla. GERMANA PAU: Cel·la d’una casa de curació, assistida per germanes Paüles. Un llit en el qual jeu un home molt
malalt. La Germana Pau s’ha d’ocupar d’ell. A poc a poc, descobrirem que la monja coneix l’home d’abans de fer-se religiosa. A partir d’aquí, l’actitud de la dona canvia radicalment i precipita la relació amb el pacient cap a un final inesperat. Àngels Gonyalons, ens descobrirà Germana Pau, peça dramàtica inèdita als escenaris, i que ens narra de forma magistral els sentiments d’odi i enveja per un desig insatisfet.

Fins el 17 d'abril podem gaudir d'aquests dos monòlegs, al teatre Romea, de l'escriptora catalana Caterina Albert, una escriptora que marcà en la seva època, amb uns textos "impropis" per una dona, els quals van portar a Albert a escriure amb el sobrenom de Víctor Català.

Emma Vilarasau es retroba amb el personatge de Nela al Teatre Romea, després de 17 anys, al mateix escenari on va obtenir els millors elogis per part de la crítica per la seva magnífica interpretació a La infanticida. I Àngels Gonyalons es posa a la pell d'una monja que es troba amb un antic amant, el causant del seu internament en el convent.

Dos textos d'una gran cruesa i dramatisme, que ens transporten a uns temps on realment passaven aquestes coses, i les dones ho teníen ben difícil.

La primera història Germana Pau, ens narra aquest encontre amb un antic amant, la monja quan es dóna compte de qui és es barrejen sentiments oblidats d'odi i rancúnia amb els de perdó que hauria de tenir pel fet de ser monja, però aquests primers acaben podent. Personalment em va atraure la segona història, La infanticida, vaig trobar que tenia més força, crec que és una història més potent, també cal destacar la interpretació d'Emma Vilarasau, que és converteix totalment en la protagonista del monòleg, és ella mateixa la que està vivint aquella història i ens ho fa creure a tots, no amb això vull restar mèrit a l'interpretació de la Gunyalons, però he de reconèixer que la primera història em va deixar més indiferent, era teatre. La infanticida em va fer posar en la història, fins al punt de creure'm que realment estàvem davant d'una dona que allò li havia succeït. Val a dir que cada història reforça o treu mèrit a l'interpretació, amb tot és la meva opinió personal.

AUTOR: Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert)

DIRECCIÓ: Josep Maria Mestres

REPARTIMENT: Emma Vilarasau (Nela a La infanticida) Àngels Gonyalons (Germana Pau a Germana Pau) Oriol Ruiz (Malalt hospital)

ESCENOGRAFIA I VESTUARI: Pep Duran

IL·LUMINACIÓ: Xavi Clot (AAI)

ESPAI SONOR: Damien Bazin

CARACTERITZACIÓ: Toni Santos

PRODUCCIÓ: Teatre Romea

Fins el 17 abril 2009. Teatre Romea, c/ Hospital, 51- Barcelona

Valoració: 8

Product - Mark Ravenhill

Un productor de cinema tracta de convèncer una jove actriu, que travessa un mal moment professional, que interpreti el paper protagonista del seu proper projecte: un fil d'acció que barreja una tòrrida història d'amor amb el terrorisme islàmic. A la pel·lícula la protagonista s'enamora de Mohamed, un jove membre d'Al-Qaeda. El seu amor per Mohamed la portarà fins i tot a participar en un terrible atemptat a Disneyworld...

La Sala Beckett presenta ‘Product' una comèdia sobre el conflicte Orient - Occident i l'amenaça terrorista fent referència, en especial, als atemptats de l'11 de setembre de les Torres Bessones, que tot i a ver succeït fa ja uns 8 anys, encara estan molts presents.

Ha estat dirigida per Julio Manrique, un director jove, però d'una gran talent, almenys en la meva opinió, sap treure tot el potencial dels actors als que dirigeix, suposo que la influència de la seva basant d'actor l'ajuda. El paper prinicpal és per David Selvas. Els seguim a un despatx d'una productora de cine on intentaran vendre un projecte d'una pel·lícula descabellada i en la que els personatges hi creuen per sobre de tot.
David Selvas interpreta a un productor de cinema que intenta convèncer una jove actriu perquè interpreti el paper protagonista de la seva pel·lícula. La proposta del dramaturg anglès Mark Ravenhill és un monòleg ple de sàtira on es posen sobre la taula les pors d'occident cap al món àrab després dels atemptats de les torres bessones.

L'espectacle evita caure en judicis, ni polititzar-se ... L'obra parla de diferents integrismes, un de religiós on s'arriba a donar la vida per un Déu i un integrisme occidental, on es deixa la pell per assolir l'èxit.

Tot plegat una comèdia, que a part de tot el contingut que hem fet fins ara referència, crec que també té una basant humorística destinada als productors de cinema, a vegades un tant freaks, on sembla que el principal objectiu sigui vendre'ns sigui el cost que sigui el seu producte, sigui quina sigui la qualitat d'aquest. Això és una opinió personal, no sé si és un dels objectius reals de l'autor.

M'agradaria destacar la gran actuació de David Selvas, crec que és un actor que amb el treball ha anat creixent i guanyant-se el respecte del públic. Desde la seva aparició a Nissaga de Poder... (tothom té un passat, suposo). Realment una interpretació complicada, plena de ritme, que no va decaure en cap moment. Realment et donava la sensació que tu la persona que estava davant Selvas escoltant la seva proposició...

Traducció: Cristina Genebat

Direcció: Julio Manrique

Actors: David Selvas, Mireia Aixalà i Norbert Martínez

De l'11 març al 12 abril 2009. Sala Beckett.

Valoració: 8

Traïció - Harold Pinter

Dos amics íntims, Jerry i Robert, són editors. L'un va estudiar a Oxford i l'altre a Cambridge. Emma, la dona de Robert, dirigeix una galeria d'art, i Judith, l'altra muller, és metge i sabrem que de tant en tant s'entén amb algún col·lega. La peça és un retrocés per diverses etapes, des de 2007, quan Emma acaba de deixar al seu marit, Robert i es retroba amb el seu antic amant, a 1998 quan aquest, en una furtiva maniobra de seducció, declara la seva passió a la muller de l'amic. Entre les dues dates passen 7 anys de relacions clandestines en les quals la mentida, la simulació i el cinisme s'instauren entre tots tres. La història d'un triangle amorós. Sabem com va acabar, ara sabrem com va passar. Harold Pinter, va néixer el 1930 a Londres. Amb tant sols 14 anys ja podem llegir alguns dels seus poemes. Ha escrit un total de 29 peces. També es dedica a escriure per radio i TV i cinema. També dirigeix obres d'autors destacats com David Mamet o Simon Gray. Mor la nit de Nadal del 2008, a causa d'una càncer d'esòfag. Segons la crítica, Traïció, és la millor peça teatral de Harold Pinter, el qual va rebre premi Nobel de literatura en el 2005.

En escena Robert (Orella), editor, la seva dona Emma (N’Dongo), galerista, i l'amant, Jerry (Garrido), agent literari . A partir de la infidelitat conjugal van succeïnt una serie de traïcions –de l'amistat, en el matrimoni, ... que perfilen una descripció dura d'aquesta gent tan "il·lustrada".
La història no es presenta de forma lineal sinó amb salts en el temps durant les 9 escenes que es representen. En l'original, Pinter situa l'obra en el 1977 (un any abans de la seva publicació) i retrocedeix fins 1968, Alfaro, director de l'actual representació al Lliure, ha actualizat aquest periode de temps del 2007 a 1998. També està situada en un context barcelonès, quan l'original s'ubica a Londres, ja que, el que realment importa, segons el mateix director, són les paraules i els silencis, grans eixos del teatre de Pinter, el que també a portat a una esceneografia molt minimalista però original i efectiva. Amb grades al voltant de tot l'escenari li dóna un aire tridimensional, pocs acostumats al teatre.

Tres actors força destacats en el panoramà del cinema, tv i teatre català. Podem destacar la personalitat de Orella en la seva interpretació, un actor amb més de 25 anys de carrera a l'esquena, l'actuació de N'dongo, personalment una mica "sosa", i poc inexpressiva, i Garrido amb la seva particular manera d'actuar, que a vegades pot ser més o menys acertada, però aquest cop l'encerta.

intèrprets: Francesc Garrido - Jerry / Vicenta N'dongo - Emma / Francesc Orella - Robert
espectacle en català

Del 11 de març al 12 abril 2009. Sala Fabià Puig Server del teatre Lliure.
durada aproximada: 1h. 20’ sense pausa
web del teatre: http://www.teatrelliure.com/

Valoració: 7

Petó Públic

Presenten un muntatge teatral sobre els fets que, fa un parell d'anys, van conmoure l'opinió pública: el cas de Sara Núñez, que va besar apassionadament "l'assassí de la fàbrica" moments després d'haver matat a tres persones a sang freda, entre ells la seva pròpia dona. Com recordaran, de tot plegat se'n va muntar un circ mediàtic les conseqüències del qual encara perduren: n'estan preparant un serial i un llibre de memòries. S'ha volgut reviure el cas a través de la ficció del teatre, i tot l'equip de cia Mentidera ha treballat frec a frec a l'hora de definir els personatges i les situacions, i ha ordenat les escenes del drama de la Sara Núñez vorejant la subtil forntera entre la realitat i la ficció.

Amb aquesta ressenya, la qual presenta l'obra, t'esperes que sigui un drama sobre els fets que van succeïr, almenys això és el que esperava quan vaig anar a veure "Petó Públic", dirigida per Rosa Mº Sardà. Però res d'això va succeir en els 70 minuts aprox. que dura l'obra. És una crítica en clau d'humor sobre de com d'una tragèdia se'n pot arribar a crear tot un circ mediàtic, sense comprovar declaracions, i llençar-se a la polèmica i al morbo sens més, podent ser tot plegat una mentida.
Un muntatge senzill d'escena, però efectiu. Una crítica directa i burlesca de la societat actual, de com drames com aquest triple assassinat es pot convertir amb algo vanal i sense importància. De com els programes de tv i mitjans de comunicació poden jugar amb la noticia i els sentiments de les persones. I com, nosaltres, les pròpies persones, per diners estem disposats a permetre-ho. Una comèdia de cap a peus sobre un tema dramàtic, però que en el fons millor pendre-s'ho amb humor, perquè sinó ens podem desesperar de veritat. Recomanable per gaudir d'una bona interpretació i passar una estona divertida traient ferro a una situació, molt actual bastant dramàtica, el fet de poder vendre les penúries de la gent tan fàcilment i que a més s'assoleixin nivells inaudits d'audiències. I es moguin quantitats disparatades de diners.

Una obra protagonitzada per Cristina Cervià, Isabel Rocatti, i Meritxell Yanes. I dirigida per Rosa Mº Sardà. Autor text: Àngel Burgas.

Del 4 de març al 5 d'abril de 2009. A la Sala Muntaner. C/ Muntaner, 4. Barcelona.

Puntuació: 7.

Roger Mas - Luz de Gas (BCN)

El passat dimarts al vespre vam poder gaudir d'aquest cantautor de Solsona, juntament amb Guillamino a la Sala luz de Gas al c/ Munatner, a Barcelona. Gràcies al Club TresC. Que va organitzar aquest concert gratuïtament pels socis del club.

Del concert, primerament he de dir que sincerament, em va sorpendre la gran quantitat de gent present, no perquè el Roger Mas no s'ho mereixi, ben al contrari, sinó que per ser un concert, digue'm exclusiu pels socis, i sent entre setmana, i per altres experiències similars una s'espera menys presència. Amb tot, per una part és positiu per l'artista però en aquest cas una mica negatiu pel públic, ja que la sala era plena, i almenys des de la meva posició la visió era nula i es barrejava la música amb la xerrameca dels que estaven a la barra del bar. I així una no gaudeix del tot del concert, una llàstima ja que va ser un concert diferent al que habitualment estava acostumada, ja que estava ell sol a l'escenari, últimament sempre va amb músics, ja que l'últim disc està fet perquè sigui així... i clar, al enfrontar-se sol amb la seva guitarra i també amb l'ajuda del piano, va aprofitar per treure a fons aquest humor irònic amb aires"eugenians" (opinió personal), va cantar cançons de discos anteriors que habitualment no canta als concerts últimament, com El diable i la Princesa, de la qual tinc una particular debilitat, ja que m'agrada molt el text, la història que explica.... I també va cantar cançons noves. Vam poder també sentir una versió d'en Sisa, improvitzada pel moment "cumba" que li va inspirar el públic al solsoní (ja que el públic estava sentat a terra, en plan camp de foc) ... i un irònic "hi ha algú de l'organització, no se quanta estona he de tocar?".... Però bé, com sempre, siguin quines siguin les circunstàncies, és un plaer veure en directe al Roger Mas, i aquest dimarts no en va ser l'excepció. Amb tot esperem ja amb candeletes el concert del 25 d'abril, només cal dir Auditori de Barcelona, Roger Mas i tots els músics al complet... només amb això crec que queda clar que és un acte que no ens podem perdre. Us ho recomano.

Del Roger Mas, destacar que ha estat recent guardonat com a millor disc de l'any per la crítica, dels premis enderrock, un dels més destacats dins el territori català. També millor disc de folk segons la crítica i millor concert per votació popular. Uns merescuts premis pel seu últim treball "Les Cançons Tel·lúriques".

Podem dir que la seva música està inspirada en tres pilars bàsics: les músiques modernes, la d’arrel i els sons ancestrals del món. En les seves lletres mescla la llengua del carrer, la literària i els parlars que es van perdent. Tot plegat fa que sigui un cantautor que ofereix quelcom diferent. La seva qualitat musical, per una part, crec, que innata i per altra banda, suposo, que per una vida dedicada a la música amb passió, i no fent-ne una professió, sinó un estil de vida. Com ve reflexa la seva biografia va iniciar-se a la música amb 5 anys a mans del seu avi.

us recomano saber més d'ell, i entrar al fantàstic món d'en Roger Mas... :)

http://www.rogermas.cat/

Puntuació: 10 (roger mas) i un 5 (sala massa plena)

The New Raimon - Clap Mataró

Si jo sóc Simon, tu ets Garfurkel?? .... un directe en el qual em van agafar ganes d'anar de Bailén a Vallfogona... i buscar en el chino del oso panda.. i relalment l'arròs se'ns va atragantar, però de l'agradable sorpresa del directe d'aquest músic de cabrils.

Pels que no coneixeu la música del cantautor, us he de dir que no me trastornat, he volgut fer la gràcia d'utilitzar, per començar, trossos destacats de les seves lletres... tot i que potser este chiste no tiene puta gracia. Però en fi, ho he intentat :)....

Tot això va ser el dissabte 28 febrer a la Sala Clap de Mataró. Havia escoltat el disc de Ramon Rodríguez, alias The New Raemon, també veu dels grups Madee i Ghouls'n'Ghosts. Però relament em va sorpendre molt el seu directe. Tot i els petits problemes tècnics al principi i alguns de memòria al llarg del concert... però que realment semblava que formessin part del propi espectacle per la bona ressolució que els hi va donar el cantant. Amb un toc d'ironia molt acertat va regalar als assitents les seves cançons. Musicalment perfecte, unes bones lletres, que a més ho acaba lligant tot amb una veu realment destacable que a més sembla que no faci cap esforç, cosa que fa com una mica de ràbia (de la bona)....

Una actitud força diferent a quan toca per ejemple amb Madee, directes diferents, un més proper, divertit i entretingut quan es posa la cara de The new Raemon, i un directe més directe, valgui la redundància, més per anar per feina quan es posa a la pell de Madee.

"A Propósito de Garfunkel" (2008, BCore Disc) és el seu disc, 11 cançons que comenta el propi autor que les cançons van sorgir d'un mal moment i que el cantautor estadounidenc que dóna títol al treball no és tal, sinó una noia que centra tota l'atenció de les cançons. Males èpoques que dónen bons àlbums, intimista i irònic a la vegada, sembla que tregui ferro al drama, una manera personal de veure les coses.

Us recomano de veritat pasar-vos pel seu myspace. Principalment per escoltar les seves cançons i també per llegir el text de la seva definició, és curiós i divertit (en la línia) i assabentar-se dels propers concerts, la qual cosa us recomano, que no us perdeu, jo no ho faré!!!
http://www.myspace.com/thenewraemon
i la seva web personal:
http://www.thenewraemon.com/
entrevista:
http://www.hipersonica.com/pop/entrevista-a-the-new-raemon-garfunkel-es-una-chica-y-todo-gira-en-torno-a-ella

Puntuació: 12 (sobre 10)......