martes, 1 de marzo de 2011

Cisne Negro - Black Swan (cinema)

I una mica més de cinema per aquest mes de febrer.... amb aquest thriller psicològic, que ens mostra que passa quan l'obsessió es converteix en obsessió.... Podent ser tu mateix el teu pitjor enemic.

pd. molt merescut el premi a millor actriu per Natalie Portman.



La trampa del mal - cinema

I no tot ha estat música aquest mes de febrer, una mica de cinema per reposar el cos de tant concert.... Una bona manera va ser amb La Trampa del Mal, basada en una historia de M. Night Shyamalan. Però en aquest cas dirigida per John Erick Dowdle.

Jo resumiria La Trampa del Mal com una d'aquelles pel·lícules que no defrauden....


Roger Mas - Sala Clap

Un mes de febrer força interessant musicalment parlant... un altre dels músics que porta disc nou sota el braç és en Roger Mas, A la casa d'enlloc és el nou treball del solsoní, el qual després de l'èxit absolut amb les Cançons Tel·lúriques, ens presenta una proposta més personal. El vam poder veure fa uns dies a la Sala Clap de Mataró. Com sempre un directe excel·lent... tot i que per les seves característiques es troba a faltar quan no els veus dins un claustre o algun lloc peculiar....


Madee - el comiat


Aquest mes de febrer ens em acomiadat de Madee un grup del maresme que ens acompanyava des del 1998, una banda que deix algunes maquetes incials i 4 discos en els més de 10 anys de trajectòria i un gran buit dins el panorama indi barceloní. S'ha acomiadat dels escenaris amb una gira que els ha portat per diferents punts de la geografia espanyola i catalana, tancant els últims concerts a la Sala Apolo de Barcelona i el comiat final a la sala Clap de Mataró, a prop del poble que els va veure néixer i créixer, Cabrils. Jo vaig assistir als dos últims concerts, concerts directes i contundents, així feien les coses Madee...

Raydibaum - Sala Luz de Gas

Els barcelonins Raydibaum present nou disc, després de sorprendre'ns amb el seu Manual de Gènere Catastròfic, cantat en català, sembla que es senten agust amb l'idioma i l'acceptació que han tingut per part del públic i ja tenim un segon disc a les mans, Per fi potser demà. El qual, així a trets generals, podem dir que segueix bastant la línia del primer. Els vam poder veure en directe a la sala B de Luz de Gas  a Barcelona, ara fa un dies, una sala plena fins dalt de seguidors del grup tararejant les seves cançons i creant un ambient envejable. Raydibaum, per mi, és un d'aquests grups que amb el treball de formigueta, passes petites però constants estan aconseguint fer-se un lloc en el panorama musical del nostre país.

La nit que va morir Elvis - cinema

És el primer film del director Oriol Ferrer, un cinema d'autor, molt personal...que ens narra la història de l'Aureli, un personatge força curiós, el qual es dedica professionalment a "provar coses", tot plegat el porta a no veure la línia que separa la realitat de la seva imaginació. A més l'entorn no hi ajuda, unes obres per construir un parc d'atraccions religiós i tot barrejat amb la màgia de la Passió d'Esparraguera... Personalment trobo una proposta força interessant. És un film molt personal i té moltes referències als clàssics del cinema d'autor, amb un punt de surrealisme total .... Adient, però, per la gent que no es conforma amb el que ens ofereix el cine comercial, que li agrada experimentar i conèixer coses noves.

domingo, 30 de enero de 2011

Concert ix! i la Legendaria família Stinson - Sala Apalo 2

Fins a la fi del món...... doncs si, és on aniries amb aquest grup, si calgués, amb els Ix!. Ahir vam poder gaudir del concert 60 de la seva gira "L'Ingenu és lliure", el segon treball de la banda catalana. A la sala barcelonina, l'Apolo 2. La qual no va estar ni molt plena, ni massa plena....

Un grup, que molt encertadament, el qualificava aquesta setmana el País, com "un dels grups més exquisits...", crec que és un bon terme per definir el talent innat, el gust excel·lent per crear lletres i la musicalitat d'aquestes. Com també el potent i magnètic directe que sempre ens ofereixen, sense excepció... Tot i que el so d'ahir no és el millor que ens ofereix habitualment la banda, tot i que aquest problema es repeteix en altres concerts a la mateixa sala, per tant, la crítica, en aquest cas se la queda la sala...

Refent a la banda telonera, La Legendaria Família Stinson, només comentar, que personalment no em van causar cap simpatia especial, musicalment parlant.

AGOST - Teatre Nacional de Catalunya

Agost, el projecte teatral més ambiciós d'aquest any 2010 i 2011. I així ha estat, amb les entrades exhaurides cada dia d'espectacle, amb més de 900 seients que hi ha disponibles a la sala gran del TNC.

L'escenografia, segurament el més espectacular que he vist fins ara.

L'interpretació, extraordinària. Realment tant l'Anna Lizaran com l'Emma Viladesau, estan més que extraordinàries, costa trobar paraules per definir-les. Sense menysprear, està clar, la resta de l'elenc, magnífic tots ells.

Amb tot, no se si per la grandària del teatre (ambient fred), la història, el moment....  no ho sé.  Però he de dir que tot i que admiro la feina feta en tots els sentits, si hagués d'escollir l'espectacle de l'any, el meu personal, no seria aquest. Realment és una bona lliçó de bon teatre, no es pot negar, però a nivell de sentiments, de realment gaudir, sentir a la teva pell l'obra, els personatges, l'ambient... no puc dir que m'ho hagi fet sentir. plenament. I per a mi, és el que dóna un valor real a les obres, i el que em fa recordar-les , és que em provoquin aquesta sensació... 

In on it - Versus Teatre


Passat, Present i Passat es barregen i s'uneixen a la perfecció amb aquesta petita peça del canadenc Daniel Maclvor, interpretada, i ho dic en majúscules, magistralment, per Roger Pera i Xavier Casan. 

Una obra senzilla, original, carregada de poesia, sentiment, sentit de l'humor, drama... en resum, com la vida mateixa. 

Una obra que fa inmensa la petita sala del Versus i a la vegada queda petita per aquesta gran obra.

Tot i el petit format, la posada en escena minimalista, només 2 actors a l'escenari, la simplicitat de la història ... és una de les obres que més m'ha fet gaudir en els últims temps.

L'arquitecte - Teatre Lliure

Sota la direcció de Julio Manrique, una altra vegada (aquest noi no para!).... vam veure "L'arquitecte" al teatre Lliure de Montjuïc (ara hem de diferenciar, ja que també tenim recentment el Teatre Lliure de Gràcia).

Tot i que l'escenografia era l'adequada, els actors estaven brillants i la direcció de Manrique, com sempre impecable... he de dir que aquest cop la història m'ha deixat una mica indeferent. Potser perquè el que havia llegit abans de veure-la amb el que vaig veure no m'acaba d'encaixar del tot. Les meves expectatives, pel que havia llegit, era una obra on es parla del fracàs i com aquest s'ha d'assumir. La por que tenim, molt sovint, a enderrocar els grans edificis (metafòricament) que construim en la nostra vida, que tot i que no ens agradi n a causa d'aquesta por fa que els mantinguem aixecats. No hem de tenir por i acceptar el fracàs i endorrocar per tornar aixecar. Personalment una idea que m'atrau molt. Però, aquest text de David Creig, no veig que es pugui explicar amb aquestes paraules... Finalment l'arquitecte es mor (es suïcida, millor dit) junt amb el seu projecte, això no és acceptar el fracàs, això no es enderrocar per tornar a construir....

En resum, una bona exhibició de teatre però amb una història que suposa que preten ser de gran reflexió però personalment l'única reflexió que m'ha portat ha estat que no m'ha portat cap reflexió....