lunes, 27 de abril de 2009

Roger Mas -Auditori

Encara amb les mans calentes de tan aplaudir escric sobre el concert del Roger Mas d'aquest passat dissabte celebrat a l'Auditori de Barcelona, a la sala petita... que realment va fer honor al seu nom i va quedar petita de públic per aquesta actuació de Roger Mas al complert.

Una nit màgica pels assistents i per a l'artista, ja que va haver de sortir a fer bisos fins a unes 5 vegades si mal no recordo. Finalment ja emocionat, i impressionat com ell mateix va dir.

Mas ens va fer viatjar amb els poemes musicats de Jacint verdaguer i cançons tradicionals de la cultura popular catalana que conformen l'últim disc del solsonenc "Cançons Tel·lúriques". Aquest cop amb 11 acompanyants més: violins, contrabaix, violoncel, bateria, piano, guitarra, trombó i altres instruments de vent, acordeó...

Val a dir que el lloc i la gent entregada al 100% ajudava a crear un espectacle de qualitat i difícil d'oblidar. Tant per el públic com pel mateix Mas, que va agraïr poder haver estat en aquella sala i que s'hagués quedat petita per aquella nit, tot i les seves dimencions....

Entre el públic persones de rostre conegut com el polític d'ERC Joan Puigcercós, el presentador Roger de Gràcia o el músic Jaume Sisa.

Un cop més ens va demostrar que és un músic de cap a peus, amb personalitat pròpia. Una vetllada entretinguda per la seva música i els seus comentaris explicatius de les cançons sempre amb aquella ironia i personalitat característica d'en Roger Mas.

M'agradaria destacar les interpretacions dels Goigs de la Mare de Déu de Solsona que va obrir el concert, i la interpretació dels dos balls populars, per una banda El ball de l'àliga de Berga i el ball de gegants de Solsona, de gran elegància ambdós. També vam poder gaudir de peces noves, del nou disc que sembla que ja està preparant, i algunes peces variades de discos anteriors. Un concert que segons diuen han estat més de 6 mesos preparant els arranjaments i el conjunt de tot el grup. Amb un resultat excel·lent...

Si teniu oportunitat de veure aquest cantautor en directe no us el perdeu!
Puntuació: 10

The New Raemon - La Clave

Divendres a la nit vam asistir per segona vegada en un directe The New Raemon. Aquest cop a la sala la Clave de Terrassa. Un local d'espai relativament petit però d'aspecte i ambient agradable on sovint podem gaudir de música en directe.

Just farà uns 2 mesos ja vam poder presenciar el directe d'aquest jove de Cabrils a Mataró i mantinc tot el que vaig dir en la meva anterior entrada al blog.

Va ser un bon concert en tots els sentits, hi havia gent, bon ambient, el so va ser bo, i ens va donar un bon espectacle, tan musical com personal, sempre amb les seves irionies i acudits fàcils, val a dir que aquella nit estava molt "xiquito de la calzada" ;)....

Realment sempre és un plar poder gaudir d'una actuació en directe d'aquest cantautor, que poc a poc s'està fent per propis mèrits un lloc en aquest món, molt sovint complicat per molts. I poc a poc es va fent el seu públic fidel que el segueixen allà on va, assegurant-se omplir sempre la sala i tenir qui cantareixi les seves cançons a peu d'escenari.

Destaco sobretot la proximitat de la sala, s'agraeix poder gaudir tan d'aprop dels artistes que t'agraden, sempre es crea un caliu i una complicitat més gran que fa que l'espectacle augmenti en emocions i qualitat, a diferència dels grans concerts. Realment poc a poc he de dir que m'he anat viciant a les sales petites i poc públic.

Puntuació: 9

Llibres de Sant Jordi

Els llibres que vaig regalar i em van regalar per sr. jordi 2009.


Vaig regalar:











Em van regalar:



llegit!!! és un llibre curtet i l'edició de butxaca va perfecte pels trajectes amb transport públic fins a la feina. senzill i ràpid de llegir però no per això menys intrigant i emocionant.
Puntuació: 7

Em vaig auto-regalar:

jueves, 16 de abril de 2009

Imax Port Vell - Barcelona

Aprofitant aquests dies de setmana santa, dies tranquils, per descansar i sortir a passejar... un d'ells s'ens va ocórrer anar a veure una pel·lícula al Imax Port Vell de Barcelona. Bé, en realitat, en vam veure dos, ja que són de curta durada. Són més aviat documentals. Vam veure per una banda un sobre dinosaures marins i un altre sobre Egipte.

Pel qui no coneixen el lloc Imax és una Sala de cine amb 3 sistemes de projecció gegant de pel·lícules en 70mm, Imax®, Omnimax® e Imax®3D. Utilitzant ulleres 3D, la patalla amb forma de cúpula on es projecta al complet la pel·lícula i sembla que estiguis a l'interior mateix, i la pantalla gegant que tindria l'equivalent d'un bloc de 7 pisos amb uns 600m2.

Val a dir que ens ho vam passar d'allò més bé, jo hi havia estat feia ja molts anys, i en tenia un bon record però no recordava molt. Realment és emocionant, i vius una experiència, ja que amb aquestes ulleres 3D que et donen realment sembla que estiguis dins la pel·lícula, més d'un cop se'm va veure acoxant el cap o tancant els ulls quan un tauró se t'acostava amb la boca oberta de pam a pam. O un dels dinosaures et donava un cop de cua.

Potser més d'un pensarà que és un lloc per anar-hi amb nens petits, us puc assegurar que s'hi pot disfrutar a totes les edats. Fins i tot per a certes edats no se si seria recomanable ja que els pot impressionar. Cal destacar que els documentals són interessats i estan tècnicament molt ben fets. Realment els dinosaures semblaven reals.

"Els gegants de l'Oceà" és el més espectacular i emocionant, i "Egipte 3D" és interessant, tot i que també impacta ja que sembla que estiguis entre les espectaculars columnes i piràmides, i una servidora que ha estat allà, doncs ho vaig disfrutar recordant el millor viatge que he fet fins ara.

Ens va quedar pendent el Castell del terror, que crec que ha de ser molt emocionant....

Recomanable 100% per passar una bona tarda de diumenge o ara que s'acosta el 1 de maig per ejemple que serà festa, una molt bona opció a quedar-se al sofà de casa.
Puntuació: 9
Imax Port Vell.
Zona Maremagnum Barcelona.
Al costat de l'Aquarium de Barcelona.
Cada hora es projecta un documental

lunes, 6 de abril de 2009

Sweeney Todd - Teatre Apolo

Segle XIX. Londres. Sweeney Todd, un barber injustament empresonat per un jutge lasciu, torna a casa seva amb una nova identitat i jurant venjar-se. Però al arribar a la seva aniga casa sols troba a Mrs. Lovett, una escabrosa pastissera que li explica que la seva dona es va morir i la seva filla està sota la tutela del mateix jutge que el va condemnar a ell. Todd, desencantat de la humanitat, refà la seva vida junt a l'amoral pastissera i treballant de nou com a barber, iniciant la seva particular venjança a l'espera de retrobar-se amb el jutge. Mentres, la Mrs. Lovett prepara uns pastissets de carn del més especial amb el resultat de la referida venjança.

Fins l'11 de maig al teatre Apolo, es repesenta aquest musical victorià de Stephen Sondheim (música i lletra) i Hugh Wheeler (llibret), i segons l'adaptació de Christopher Bond, dirigida en aquesta ocasió pel conegut, Mario Gas, Sweeney Tood, el barber diabòlic del carrer fleet. A molts us sonarà perquè fa ben just un any aproximadament, es va estrenar una versió cinematogràfica, dirigida per Tim Barton i protagonitzada, com no podia ser d'altra manera, per Jonnhy Deep. Val a dir que la pel·lícula estava basada en el musical, que es va estrenar cap a l'any 1968 a Broadway, i des de llavors se n'han fet infinites versions, sent un musical molt reconegut.

Explica la llegenda que Sweeney Todd va existir realment i va ser condemnat a morir a la forca pels seus crims. Sigui cert o no, aquesta història, que durant any va ser carn de premsa truculenta, va acabar inspirant el thriller musical de culte.


Es va estrenar a Madrid, la ciutat dels musicals, podriem dir, realment en això li podem tenir una mica d'enveja a la gran capital, però per sort molts acaben aterrissant a Barcelona, com en aquest cas. Amb tot val a dir que fa un 15-17 anys ja es va representar Sweeney Todd a Barcelona, en aquella ocasió amb Constantino Romero com a protagonista i Vicki Peña repetint en el paper de la peculiar pastissera.

He de destacar l'escenografia, i els efectes especials. Realment portar al teatre una obra d'aquestes característiques on el fons i l'ambientació, és molt important, no és fàcil. Cal dir que han creat un gran muntatge no gens envejable a les moltes representacions arreu del món del musical. Amb tot aquesta bona puntuació per aquest aspecte, he de criticar altres punts que no em van acabar de fer el pes. Crec que l'edat dels actors no correspon molt amb el que hauria de ser l'edat dels protagonistes reals. Ja que només han passat 15 anys des de l'empresonament de Benjamin (el nom real de Todd) fins que torna, i val a dir, amb tot el respecte, que tant el "sr. Crossas" com la "sra. Peña" ja tenen la seva edat. Algo que tampoc em va fer el pes va ser el to tan humorístic que trobem en la versió teatral. Crec que Barton, al cine, li va saber trobar millor ambientació, i si que hi ha d'haver aquest to irònic però amb un humor molt més fosc i macabre.... crec que pel que relata la història, hauria de ser així, i en el musical li donen un toc d'humor massa "alegre", massa obert que crec que trenca la història. S'ha de diferenciar entre l'humor i la ironia, crec que aquesta obra no és humorística és irònica... el que si que no em va agradar molt és el paper de la indigent... sinó recordo malament a la pel·lícula és molt molt diferent al paper del teatre... en el teatre la pinten basta, fastigosa, repugnant... però en la pel·lícula té un aire misteriós, que et fa pensar que aquella persona tot i la seva posició és algú important en la història...

He de reconèixer que em va fer més el pes la versió cinematogràfica que la teatral, però amb tot no es pot negar que és un gran espectacle i que tots els actors treballen molt bé, destacant sobretot la noia que fa de "Tobby", el noi que acaba treballant a la pastisseria. Una veu excel·lent.

Director: Mario Gas
Adaptació: Cristopher Bond
Repartiment: Joan Crosas, Vicky Peña, Xavier Ribera-Vall, María del Mar Maestu, Pedro de los Ríos, Teresa Vallicrosa
Música i lletres: Stephen Sondheim
Llibret: Hugh Wheeler
Traducció: Roser Batalla, Roger Peña
Dirección musical: Manuel Gas
Escenografía: Jon Berrondo


Puntuació: 7

martes, 31 de marzo de 2009

Museu del cinema de Girona

Aquest cap de setmana passat vaig estar al Museu del Cinema de Girona i us el volia recomanar... vaig anar a passar el dia a la ciutat de Girona però com que plovia vam fer cap axoplugar-nos en aquest Museu. Em sabia greu no haver pogut passejar per la ciutat, cosa que també recomano. Visitar els diferents ponts (un d'ells construits pel mateix ingenier i arquitecte que va construir la Torre Eiffel de París), la zona del riu, el carrerons del casc antic i els diferents llocs emblemàtics de la ciutat com la Catedral de Sant Narcís i deixar-se enbolcallar per les múltiples llegendes que fan de la ciutat de Girona una ciutat màgica.... Però després de la visita agraeixo aquesta pluja ja que d'altra manera potser, tot i el seu renom, no hi hagués anat, almenys aquesta cap de setmana.
Cal destacar la bona organització, i la presentació de les coses, crec que està molt acurada. Els llums s'encenen a mesura que vas arribant als llocs, hi ha portes que s'obren soles al teu pas, i molts altres petits detalls que fan molt agradable la visita.
En el museu podem veure tot el procés, més de 500 anys d'història. Des dels inicis amb els teatres de sombres sorgits tan a la Xina com a la Índia, fins al cine actual, passant evidentment pel cinema dels germans Lumiere, entre altres. Un "art" que realment va revolucionar el món.
Al llarg del museu hi trobem un seguit de màquines antigues, i enginys varis que van servir en el seu moment per fer gaudir i fer volar la imaginació de la gent.
Un dels apartats curiosos del Museu, és una sala on hi podem observar diferents objectes originals de pel·lícules destacades. Provenen d'una col·lecció privada cedida al museu, que segons vaig llegir els objectes van canviant de tant en tant. Aquest passat dissabte vaig poder contemplar des del guió original, firmat per Steven Spilberg, de ET, com el guà del inoblidable Eduardo Manostijeras, la Màscara de "Freddy Cruguer", entre d'altres objectes.
Realment una bona proposta per passar una bona estona a la ciutat de Girona.
L'entrada costa 4 euros, però amb el carnet jove i altres promocions et pot costar 2 €.
El Museu del Cinema de Girona està ubicat al c/ Sèquia,1.

domingo, 29 de marzo de 2009

La infanticida i Germana Pau - Víctor Català

LA INFANTICIDA: Nela (Emma Vilarasau), és la
protagonista d’aquest monòleg dramàtic, és una jove camperola. Narra aquesta història des de la cel·la del manicomi, on l’han tancada després de matar la seva filla recent nascuda. La criatura és el fruit dels seus amors desenfrenats amb un jove de la burgesia catalana. Atemorida per si el pare s’assabenta de tal deshonra i compleix l’amenaça de degollar-la, la Nela escull aquest destí per a la seva filla.
GERMANA PAU: Cel·la d’una casa de curació, assistida per germanes Paüles. Un llit en el qual jeu un home molt
malalt. La Germana Pau s’ha d’ocupar d’ell. A poc a poc, descobrirem que la monja coneix l’home d’abans de fer-se religiosa. A partir d’aquí, l’actitud de
la dona canvia radicalment i precipita la relació amb el pacient cap a un final inesperat. Àngels Gonyalons, ens descobrirà Germana Pau, peça dramàtica inèdita als escenaris, i que ens narra de forma magistral els sentiments d’odi i enveja per un desig insatisfet.


Fins el 17 d'abril podem gaudir d'aquests dos monòlegs, al teatre Romea, de l'escriptora catalana Caterina Albert, una escriptora que marcà en la seva època, amb uns textos "impropis" per una dona, els quals van portar a Albert a escriure amb el sobrenom de Víctor Català.

Emma Vilarasau es retroba amb el personatge de Nela al Teatre Romea, després de 17 anys, al mateix escenari on va obtenir els millors elogis per part de la crítica per la seva magnífica interpretació a La infanticida. I Àngels Gonyalons es posa a la pell d'una monja que es troba amb un antic amant, el causant del seu internament en el convent.

Dos textos d'una gran cruesa i dramatisme, que ens transporten a uns temps on realment passaven aquestes coses, i les dones ho teníen ben difícil.

La primera història Germana Pau, ens narra aquest encontre amb un antic amant, la monja quan es dóna compte de qui és es barrejen sentiments oblidats d'odi i rancúnia amb els de perdó que hauria de tenir pel fet de ser monja, però aquests primers acaben podent. Personalment em va atraure la segona història, La infanticida, vaig trobar que tenia més força, crec que és una història més potent, també cal destacar la interpretació d'Emma Vilarasau, que és converteix totalment en la protagonista del monòleg, és ella mateixa la que està vivint aquella història i ens ho fa creure a tots, no amb això vull restar mèrit a l'interpretació de la Gunyalons, però he de reconèixer que la primera història em va deixar més indiferent, era teatre. La infanticida em va fer posar en la història, fins al punt de creure'm que realment estàvem davant d'una dona que allò li havia succeït. Val a dir que cada història reforça o treu mèrit a l'interpretació, amb tot és la meva opinió personal.


AUTOR: Víctor Català (pseudònim de Caterina Albert)

DIRECCIÓ: Josep Maria Mestres
REPARTIMENT: Emma Vilarasau (Nela a La infanticida) Àngels Gonyalons (Germana Pau a Germana Pau) Oriol Ruiz (Malalt hospital)

ESCENOGRAFIA I VESTUARI: Pep Duran
IL·LUMINACIÓ: Xavi Clot (AAI)
ESPAI SONOR: Damien Bazin
CARACTERITZACIÓ: Toni Santos
PRODUCCIÓ: Teatre Romea

Fins el 17 abril 2009. Teatre Romea, c/ Hospital, 51- Barcelona

Valoració: 8

lunes, 16 de marzo de 2009

Product - Mark Ravenhill

Un productor de cinema tracta de convèncer una jove actriu, que travessa un mal moment professional, que interpreti el paper protagonista del seu proper projecte: un fil d'acció que barreja una tòrrida història d'amor amb el terrorisme islàmic. A la pel·lícula la protagonista s'enamora de Mohamed, un jove membre d'Al-Qaeda. El seu amor per Mohamed la portarà fins i tot a participar en un terrible atemptat a Disneyworld...

La Sala Beckett presenta ‘Product' una comèdia sobre el conflicte Orient - Occident i l'amenaça terrorista fent referència, en especial, als atemptats de l'11 de setembre de les Torres Bessones, que tot i a ver succeït fa ja uns 8 anys, encara estan molts presents.

Ha estat dirigida per Julio Manrique, un director jove, però d'una gran talent, almenys en la meva opinió, sap treure tot el potencial dels actors als que dirigeix, suposo que la influència de la seva basant d'actor l'ajuda. El paper prinicpal és per David Selvas. Els seguim a un despatx d'una productora de cine on intentaran vendre un projecte d'una pel·lícula descabellada i en la que els personatges hi creuen per sobre de tot.
David Selvas interpreta a un productor de cinema que intenta convèncer una jove actriu perquè interpreti el paper protagonista de la seva pel·lícula. La proposta del dramaturg anglès Mark Ravenhill és un monòleg ple de sàtira on es posen sobre la taula les pors d'occident cap al món àrab després dels atemptats de les torres bessones.
L'espectacle evita caure en judicis, ni polititzar-se ... L'obra parla de diferents integrismes, un de religiós on s'arriba a donar la vida per un Déu i un integrisme occidental, on es deixa la pell per assolir l'èxit.

Tot plegat una comèdia, que a part de tot el contingut que hem fet fins ara referència, crec que també té una basant humorística destinada als productors de cinema, a vegades un tant freaks, on sembla que el principal objectiu sigui vendre'ns sigui el cost que sigui el seu producte, sigui quina sigui la qualitat d'aquest. Això és una opinió personal, no sé si és un dels objectius reals de l'autor.
M'agradaria destacar la gran actuació de David Selvas, crec que és un actor que amb el treball ha anat creixent i guanyant-se el respecte del públic. Desde la seva aparició a Nissaga de Poder... (tothom té un passat, suposo). Realment una interpretació complicada, plena de ritme, que no va decaure en cap moment. Realment et donava la sensació que tu la persona que estava davant Selvas escoltant la seva proposició...
Traducció: Cristina Genebat
Direcció: Julio Manrique
Actors: David Selvas, Mireia Aixalà i Norbert Martínez
De l'11 març al 12 abril 2009. Sala Beckett.

Valoració: 8

Traïció - Harold Pinter

Dos amics íntims, Jerry i Robert, són editors. L'un va estudiar a Oxford i l'altre a Cambridge. Emma, la dona de Robert, dirigeix una galeria d'art, i Judith, l'altra muller, és metge i sabrem que de tant en tant s'entén amb algún col·lega. La peça és un retrocés per diverses etapes, des de 2007, quan Emma acaba de deixar al seu marit, Robert i es retroba amb el seu antic amant, a 1998 quan aquest, en una furtiva maniobra de seducció, declara la seva passió a la muller de l'amic. Entre les dues dates passen 7 anys de relacions clandestines en les quals la mentida, la simulació i el cinisme s'instauren entre tots tres. La història d'un triangle amorós. Sabem com va acabar, ara sabrem com va passar. Harold Pinter, va néixer el 1930 a Londres. Amb tant sols 14 anys ja podem llegir alguns dels seus poemes. Ha escrit un total de 29 peces. També es dedica a escriure per radio i TV i cinema. També dirigeix obres d'autors destacats com David Mamet o Simon Gray. Mor la nit de Nadal del 2008, a causa d'una càncer d'esòfag. Segons la crítica, Traïció, és la millor peça teatral de Harold Pinter, el qual va rebre premi Nobel de literatura en el 2005.

En escena Robert (Orella), editor, la seva dona Emma (N’Dongo), galerista, i l'amant, Jerry (Garrido), agent literari . A partir de la infidelitat conjugal van succeïnt una serie de traïcions –de l'amistat, en el matrimoni, ... que perfilen una descripció dura d'aquesta gent tan "il·lustrada".
La història no es presenta de forma lineal sinó amb salts en el temps durant les 9 escenes que es representen. En l'original, Pinter situa l'obra en el 1977 (un any abans de la seva publicació) i retrocedeix fins 1968, Alfaro, director de l'actual representació al Lliure, ha actualizat aquest periode de temps del 2007 a 1998. També està situada en un context barcelonès, quan l'original s'ubica a Londres, ja que, el que realment importa, segons el mateix director, són les paraules i els silencis, grans eixos del teatre de Pinter, el que també a portat a una esceneografia molt minimalista però original i efectiva. Amb grades al voltant de tot l'escenari li dóna un aire tridimensional, pocs acostumats al teatre.

Tres actors força destacats en el panoramà del cinema, tv i teatre català. Podem destacar la personalitat de Orella en la seva interpretació, un actor amb més de 25 anys de carrera a l'esquena, l'actuació de N'dongo, personalment una mica "sosa", i poc inexpressiva, i Garrido amb la seva particular manera d'actuar, que a vegades pot ser més o menys acertada, però aquest cop l'encerta.

intèrprets: Francesc Garrido - Jerry / Vicenta N'dongo - Emma / Francesc Orella - Robert
espectacle en català
Del 11 de març al 12 abril 2009. Sala Fabià Puig Server del teatre Lliure.
durada aproximada: 1h. 20’ sense pausa
web del teatre: http://www.teatrelliure.com/


Valoració: 7

miércoles, 11 de marzo de 2009

Petó Públic

Presenten un muntatge teatral sobre els fets que, fa un parell d'anys, van conmoure l'opinió pública: el cas de Sara Núñez, que va besar apassionadament "l'assassí de la fàbrica" moments després d'haver matat a tres persones a sang freda, entre ells la seva pròpia dona. Com recordaran, de tot plegat se'n va muntar un circ mediàtic les conseqüències del qual encara perduren: n'estan preparant un serial i un llibre de memòries. S'ha volgut reviure el cas a través de la ficció del teatre, i tot l'equip de cia Mentidera ha treballat frec a frec a l'hora de definir els personatges i les situacions, i ha ordenat les escenes del drama de la Sara Núñez vorejant la subtil forntera entre la realitat i la ficció.

Amb aquesta ressenya, la qual presenta l'obra, t'esperes que sigui un drama sobre els fets que van succeïr, almenys això és el que esperava quan vaig anar a veure "Petó Públic", dirigida per Rosa Mº Sardà. Però res d'això va succeir en els 70 minuts aprox. que dura l'obra. És una crítica en clau d'humor sobre de com d'una tragèdia se'n pot arribar a crear tot un circ mediàtic, sense comprovar declaracions, i llençar-se a la polèmica i al morbo sens més, podent ser tot plegat una mentida.
Un muntatge senzill d'escena, però efectiu. Una crítica directa i burlesca de la societat actual, de com drames com aquest triple assassinat es pot convertir amb algo vanal i sense importància. De com els programes de tv i mitjans de comunicació poden jugar amb la noticia i els sentiments de les persones. I com, nosaltres, les pròpies persones, per diners estem disposats a permetre-ho. Una comèdia de cap a peus sobre un tema dramàtic, però que en el fons millor pendre-s'ho amb humor, perquè sinó ens podem desesperar de veritat. Recomanable per gaudir d'una bona interpretació i passar una estona divertida traient ferro a una situació, molt actual bastant dramàtica, el fet de poder vendre les penúries de la gent tan fàcilment i que a més s'assoleixin nivells inaudits d'audiències. I es moguin quantitats disparatades de diners.

Una obra protagonitzada per Cristina Cervià, Isabel Rocatti, i Meritxell Yanes. I dirigida per Rosa Mº Sardà. Autor text: Àngel Burgas.
Del 4 de març al 5 d'abril de 2009. A la Sala Muntaner. C/ Muntaner, 4. Barcelona.

Puntuació: 7.