Concert ix! i la Legendaria família Stinson - Sala Apalo 2

Fins a la fi del món...... doncs si, és on aniries amb aquest grup, si calgués, amb els Ix!. Ahir vam poder gaudir del concert 60 de la seva gira "L'Ingenu és lliure", el segon treball de la banda catalana. A la sala barcelonina, l'Apolo 2. La qual no va estar ni molt plena, ni massa plena....

Un grup, que molt encertadament, el qualificava aquesta setmana el País, com "un dels grups més exquisits...", crec que és un bon terme per definir el talent innat, el gust excel·lent per crear lletres i la musicalitat d'aquestes. Com també el potent i magnètic directe que sempre ens ofereixen, sense excepció... Tot i que el so d'ahir no és el millor que ens ofereix habitualment la banda, tot i que aquest problema es repeteix en altres concerts a la mateixa sala, per tant, la crítica, en aquest cas se la queda la sala...

Refent a la banda telonera, La Legendaria Família Stinson, només comentar, que personalment no em van causar cap simpatia especial, musicalment parlant.

AGOST - Teatre Nacional de Catalunya

Agost, el projecte teatral més ambiciós d'aquest any 2010 i 2011. I així ha estat, amb les entrades exhaurides cada dia d'espectacle, amb més de 900 seients que hi ha disponibles a la sala gran del TNC.

L'escenografia, segurament el més espectacular que he vist fins ara.

L'interpretació, extraordinària. Realment tant l'Anna Lizaran com l'Emma Viladesau, estan més que extraordinàries, costa trobar paraules per definir-les. Sense menysprear, està clar, la resta de l'elenc, magnífic tots ells.

Amb tot, no se si per la grandària del teatre (ambient fred), la història, el moment....  no ho sé.  Però he de dir que tot i que admiro la feina feta en tots els sentits, si hagués d'escollir l'espectacle de l'any, el meu personal, no seria aquest. Realment és una bona lliçó de bon teatre, no es pot negar, però a nivell de sentiments, de realment gaudir, sentir a la teva pell l'obra, els personatges, l'ambient... no puc dir que m'ho hagi fet sentir. plenament. I per a mi, és el que dóna un valor real a les obres, i el que em fa recordar-les , és que em provoquin aquesta sensació... 

In on it - Versus Teatre

Passat, Present i Passat es barregen i s'uneixen a la perfecció amb aquesta petita peça del canadenc Daniel Maclvor, interpretada, i ho dic en majúscules, magistralment, per Roger Pera i Xavier Casan. 

Una obra senzilla, original, carregada de poesia, sentiment, sentit de l'humor, drama... en resum, com la vida mateixa. 

Una obra que fa inmensa la petita sala del Versus i a la vegada queda petita per aquesta gran obra.

Tot i el petit format, la posada en escena minimalista, només 2 actors a l'escenari, la simplicitat de la història ... és una de les obres que més m'ha fet gaudir en els últims temps.

L'arquitecte - Teatre Lliure

Sota la direcció de Julio Manrique, una altra vegada (aquest noi no para!).... vam veure "L'arquitecte" al teatre Lliure de Montjuïc (ara hem de diferenciar, ja que també tenim recentment el Teatre Lliure de Gràcia).

Tot i que l'escenografia era l'adequada, els actors estaven brillants i la direcció de Manrique, com sempre impecable... he de dir que aquest cop la història m'ha deixat una mica indeferent. Potser perquè el que havia llegit abans de veure-la amb el que vaig veure no m'acaba d'encaixar del tot. Les meves expectatives, pel que havia llegit, era una obra on es parla del fracàs i com aquest s'ha d'assumir. La por que tenim, molt sovint, a enderrocar els grans edificis (metafòricament) que construim en la nostra vida, que tot i que no ens agradi n a causa d'aquesta por fa que els mantinguem aixecats. No hem de tenir por i acceptar el fracàs i endorrocar per tornar aixecar. Personalment una idea que m'atrau molt. Però, aquest text de David Creig, no veig que es pugui explicar amb aquestes paraules... Finalment l'arquitecte es mor (es suïcida, millor dit) junt amb el seu projecte, això no és acceptar el fracàs, això no es enderrocar per tornar a construir....

En resum, una bona exhibició de teatre però amb una història que suposa que preten ser de gran reflexió però personalment l'única reflexió que m'ha portat ha estat que no m'ha portat cap reflexió....

También la lluvia - cinema

A grans trets, ja que és un film que pot donar molt a comentar, la podem definir primer de tot com una gran producció del cine espanyol, amb Lluís Tosar i Gael García Bernal com a protagonistes.

És una història, una pel·lícula, ... que a part d'estar molt ben feta en general, tots els detalls, les interpretacions, la combinació de les escenes, els magnífics paisatges, etc... crec que toca molts temes, tots d'ells molt interessants i que poden generar grans debats. És una pel·lícula de grans contrastos i grans veritats.

Per cert, sóc jo o algú més li recorda a alguna cosa l'escena de l'helicòpter?? (casi a l'inici del trailer es pot veure)

Tengo algo que deciros - cinema

Un nou film del director Ferzan Ozpetek, director turc-italià, de gran renom a itàlia. Un personatge pel que sembla força curiós. Mostra la seva homosexualitat obertament tant en la seva vida real com en els seus films, els quals sempre tenen el punt de referència a aquesta temàtica. Com és el cas de "Tengo algo que deciros", tot i que el seu títol original seria "Mine Vaganti" que vindria a ser "Cañones sueltos", ironia pura i dura. Com tota la pel·lícula en general. Un film ple de sorpreses, moments còmics, moments tristos, moments d'anyorança.... Un film quotidià però amb contingut.

He de destacar que em va agradar especialment el final, una pel·lícula en general editada i produïda amb molt de gust.

 Recomana 100% veure-la amb VOS.

Hair (el musical) - Teatre Apolo

Un dels clàssics del món dels musicals ha aterrat a Barcelona sota la direcció de Dani Anglès... "Hair". Un musical que ens transporta anys enrere a l'època dels "Hipies". Un musical que en la seva època va ser tota una revolució convertint-se en un CLÀSSIC, amb majúscula i amb totes les seves lletres.

Tant la música, com el muntatge, com els actors em va semblar tot perfecte (potser a excepció d'algun actor en concret que no m'acabava de quadrar en el seu personatge, és una opinió personal) el que vaig trobar una mica fluix és la història. Crec que en aquest muntatge en concret se li dóna massa importància a la bogeria i la vida llibertina que porten els personatges, crec que es porta massa a l'extrem aquesta vessant i es deix el contingut de la història una mica de banda, personalment és la sensació que vaig tenir. Amb tot,  felicitar la feina feta del director, que sempre és un aval de qualitat el seu nom, i els actors protagonistes principalment. 

Pels amants dels musicals, un cita que no ens podem perdre...

El Mètode Grönholm - teatre Poliorama

La millor manera d'acabar l'any, al teatre!... doncs si, així va ser. Aquest any vam decidir menjar el raïm al teatre, l'obra escollida El Mètode Grönholm, que feia temps que la tenia entre sella i sella.... 

L'obra en si la podria definir com la típica obra que els actors la fan gran. És una història senzilla, molt quotidina... però a la vegada amb contingut, exprimida al màxim. Però com deia són els actors els qui "FAN" l'obra. El més curiós és que sense deixar de ser una gran obra amb una gran interpretació arriba a tot tipus de públic, tant el més experimentat en l'art d'anar freqüentment al teatre com el que no té aquest hàbit.

Molt recomanable per passar una bona estona, riure molt i veure bon teatre.

A més, qui pot dir que ha menjat el raïm amb el Jordi Díaz ;)