Midnight in Paris - Woody Allen

Fent un repàs a la filmografia més recent, podem destacar que després de la genial "Si la cosa funciona" 2009 va venir "Conocerás al hombre de tus sueños" 2010 que personalment va passar sense pena ni glòria, però aquest 2011 ens presenta de manera magistral "Midnight in Paris", un film que es pot resumir en Enginyosa, Divertida, Original i Brillant, molt Brillant!

Una pel·lícula on l'escenari de París té una raó de ser i és l'essència... un viatge en el temps, amb aparicions i picades d'ullet divertides, sorprenents i interessants pels curiosos i amants de la literatura, del cinema, la pintura i l'art en general. Amb un guió i un fil argumental rodó que no decep en cap moment.

És una pel·lícula que sorprèn, amb un trailer amb molt d'enginy, que d'entrada, no deix entreveure cap dels misteris que amaga la pel·lícula, cosa que celebro.

I tant, tot temps passat sempre el creiem millor!

Puntí, a seques.... (Luz de Gas)

 

Per ser un divendres i 13 les coses no van anar malament del tot... El mestre Puntí es va presentar en solitari junt amb la seva guitarra, harmònica i piano a la sala Luz de Gas, la qual segons el mateix Puntí "la tractat millor que els seus pares", i nosaltres ho celebrem... Un concert on va predominar l'humor característic de Puntí i un públic entregat des d'abans que l'artista aparegués a l'escenari. Un concert on celebrem el retorn d'aquest gran artista i mestre de la música en català i que sigui per molts anys!

Caín & Caín - Teatre LLiure de Gràcia

A Caín & Caín trobem un Eduard Fernàndez insòlit i sorprenent, tornant de la distància de la pantalla a la proximitat del teatre i a més ho fa amb un espectacle contemporani, on es barreja la dansa i l'expressió corporal amb la poesia i la reflexió més profunda, sense deixar de banda un toc d'humor negre. On a partir del mite bíblic de Caín (que mata al seu germà), es desenvolupa aquesta obra on prima l'estètica jugant amb la reflexió profunda sobre la dualitat del bé i el mal, i de tot el que això comporta. Destacar també Pep Ramis, l'altre Caín, però aquest jugant més en el seu terreny natural.

Tokio Blues - Cinema

Just el dia que vaig acabar de llegir el llibre "Tokio Blues" vaig llegir la notícia que l'obra més coneguda de Haruki Murakami s'estrenaria al cinema pocs dies després. Incialment em va quedar el dubte de si anar a veure-la o no. El llibre té quelcom que no es pot explicar que t'enganxa i et deix un agradable gust de boca, aquest món tant personal de Murakami complex i absurd a la vegada... Finalment hi vaig anar empesa per la curiositat i les bones crítiques. Penso que és una bona pel·lícula, amb una bona feina de fotografia i música sobretot. Les bones crítiques i la feina feta anteriorment del director vietnamita l'avalen i en aquest aspecte no defrauda. Amb tot si que és cert que la gent que hagi entrat al món Murakami hi pot trobar a faltar moltes coses. Crec que per gaudir de la pel·lícula i de la bona feina que s'ha fet en ella cal anar-hi amb ell llibre fora de la nostra ment, personalment crec que és una visió personal que ha fet el director del llibre. En el film només s'hi reflexa una part d'aquest món que crea l'autor japonès, la part més fosca i tràgica, excloent tota la part més irònica i àcida que crec que és la que li dóna la màgia.

Per cert, curiosa veure-la en la seva VOS, en japonès!

No mires atrás - Cinema

Una pel·lícula colpidora i profunda, l'assessinat que sembla la trama principal de la història és només una simple excusa per aprofundir en un drama molt més profund i colpidor... Que n'aprenguin els americans a l'hora de crear tants perfils assassins i tantes punyetes, sense tanta història es poden fer grans històries, com aquesta!...

Desclassificats - La Villarroel

debat posterior a l'obra

Així d'entrada la barreja Emma Viladesau, Albel Folk i Toni Sevilla, tres artistes amb majúscules junt a un director jove com Pere Riera, pot semblar una barreja una mica estranya, un contrast de talents. Però amb Desclassificats queda clar que ells són uns grans artistes de l'escenari i que el jove director promet. Una història senzilla però d'actualitat i amb un transfons que potser d'entrada pot semblar molt superficial però després és d'aquelles històries que se't queden dins i et fan pensar. Abús de poder, quins són els nostres límits, que estem disposats a fer per protegir-nos a nosaltres o als ésser estimats, són alguns dels temes que sorgeixen en l'obra que es representa a la Villarroel... tot i haver estat escrita 6 anys enrere, com ens comenta el mateix autor, ens trobem en una obra de plena actualitat i desgraciadament cada cop més.

Kitsch - Stroika de Manresa

Més de 20 anys a dalt de l'escenari és el que porta aquesta banda de Banyoles, que ens ofereix el seu punk - rock més contundent, dins el panorama musical català. Realment cap proposta s'acosta a la mítica banda, que no del tot reconeguts els seus mèrits, però, han sapigut sobreviure amb el seu públic fidel i entregat. Realment uns "monstres" de la música i així ho van defensar un cop més a l'escenari de l'Stroika, una sala que per cert, té una sonoritat excel·lent...

Festes de la Primavera a l'Hospitalet...

Mai es pot deixar escapar l'oportunitat d'assaborir una estona de bona música i més si la tens a un cop de metro de casa... com és el cas de les famoses Festes de la Primavera de l'Hospitalet... La idea era anar a veure IX!, com sempre és un plaer poder escoltar aquest grup en directe, i aquesta no en va ser l'excepció però a més aquesta vegada vaig gaudir per partida doble. Tot i que a l'arribar Estúpida Erikah ja sonava de fons, al final del carrer, els primers instants que vaig sentir tot acostant-me cap a l'escenari no em van atreure gaire, si que he de confessar que poc a poc aquesta gent de Terrassa se'm van posar definitivament a la butxaca... una nova prosposta a seguir!

Vera Wenzel - Diada de Sant Jordi

Aquest any per Sant Jordi vaig tenir llibre, rosa i música... Agradable sorpresa davant el Palau de la Virreina, a les Rambles de Barcelona, a l'stand de COM Radio. Entre altres actuacions hi va haver la del grup Vera Wenzel, grup barceloní, musicalment sota influència de grups com The Cure, Los Planetas o fins i tot Radio Head, va ser un gran descobriment i que seguirem investigant.... una nova ocasió per saber quelcom més sobre ells serà el proper 14 de maig a la Sala B de Gràcia.

Premi disc català de l'any 2010 - Radio4

IX!

Hi ha coses que fan il·lusió i aquesta n'és una... com cada any, des de fa més de 30 anys, Radio 4, va fer l'entrega del premi al millor disc català editat durant l'any 2010. Aquest any es va entregar als Ix!, un grup que neix l'any 2008 i que a dia d'avui ja té 2 discos al mercat i aquest reconeixement de millor disc català 2010 pel seu Ingenu és lliure, un premi a la bona feina que han fet des del primer dia  aquest grup. L'acte va comptar amb la presència del nou conseller de Cultura, i l'actuació de Joan Masdéu, ex-líder de Whiskyn's, el qual va ser un plaer retrobar-lo després de tant de temps.

Joan Masdéu

Eduard Canimas - Luz de Gas

Concert que realment em va arribar al cor, que no se si sagrat o no, però us puc assegurar que ple d'energia positiva després de poder escoltar en directe el nou disc d'en Canimas. Un nou treball amb mantres i paraules amb gran poder. Un treball fet de dins, amb molt de "Shanti", de ben segur, si més no és el que em desprèn a mi tant el disc com el directe...

Le Croupier - Luz de Gas

Una proposta curiosa i interessant és la que ens arriba amb el nom de Le Croupier. Un personatge que sap jugar bé les seves cartes i ens ofereix un repertori de cançons que hàbilment surten de la seva màniga i et deixen encandilat per la màgia del moment... Així ens va deixar Carles Cors, el qual s'amaga darrera del personatge de Le Croupier, al concert que va oferir a la sala Luz de Gas, per presentar el seu nou disc Presunto Tocador. Tot i que els seu repertori és en castellà, bàsicament, té alguna doble versió en català d'algunes de les seves cançons. Gaudiu amb el videoclip que us deixo d'un dels temes principals del disc, deixo la versió en català, personalment m'agrada més. Amb la col·laboració de Shuarma. Si no heu tingut el plaer de gaudir de la seva música ho podeu fer el dia 12 de maig a la Sala Alfa de Gràcia.

Raydibaum - Luz de Gas

Una banda amb molta personalitat pròpia que poc a poc va despuntant dins el panorama musical català. Tot i que a les seves esquenes porten ja força treball fet cantant en anglès, tenen ja dos discos editats en català, fet que celebro. Per fi potser demà, és l'últim treball dels barcelonins, un disc més suau que l'anterior però el grup segueix oferint un directe contundent i de qualitat, com vam poder comprovar a la sala luz de gas B, en un dels concerts gratuïts del Club de cultura TresC. I ben aviat els podrem veure en la presentació oficial del seu nou treball a la sala Apolo de Barcelona, de ben segur serà un gran concert, el 21 de maig. Una bona ocasió per gaudir d'ells si ja els coneixeu o per descobrir-los si encara no ho heu fet!

Cisne Negro - Black Swan (cinema)

I una mica més de cinema per aquest mes de febrer.... amb aquest thriller psicològic, que ens mostra que passa quan l'obsessió es converteix en obsessió.... Podent ser tu mateix el teu pitjor enemic.

pd. molt merescut el premi a millor actriu per Natalie Portman.

La trampa del mal - cinema

I no tot ha estat música aquest mes de febrer, una mica de cinema per reposar el cos de tant concert.... Una bona manera va ser amb La Trampa del Mal, basada en una historia de M. Night Shyamalan. Però en aquest cas dirigida per John Erick Dowdle.

Jo resumiria La Trampa del Mal com una d'aquelles pel·lícules que no defrauden....

Roger Mas - Sala Clap

Un mes de febrer força interessant musicalment parlant... un altre dels músics que porta disc nou sota el braç és en Roger Mas, A la casa d'enlloc és el nou treball del solsoní, el qual després de l'èxit absolut amb les Cançons Tel·lúriques, ens presenta una proposta més personal. El vam poder veure fa uns dies a la Sala Clap de Mataró. Com sempre un directe excel·lent... tot i que per les seves característiques es troba a faltar quan no els veus dins un claustre o algun lloc peculiar....

Madee - el comiat

Aquest mes de febrer ens em acomiadat de Madee un grup del maresme que ens acompanyava des del 1998, una banda que deix algunes maquetes incials i 4 discos en els més de 10 anys de trajectòria i un gran buit dins el panorama indi barceloní. S'ha acomiadat dels escenaris amb una gira que els ha portat per diferents punts de la geografia espanyola i catalana, tancant els últims concerts a la Sala Apolo de Barcelona i el comiat final a la sala Clap de Mataró, a prop del poble que els va veure néixer i créixer, Cabrils. Jo vaig assistir als dos últims concerts, concerts directes i contundents, així feien les coses Madee...

Raydibaum - Sala Luz de Gas

Els barcelonins Raydibaum present nou disc, després de sorprendre'ns amb el seu Manual de Gènere Catastròfic, cantat en català, sembla que es senten agust amb l'idioma i l'acceptació que han tingut per part del públic i ja tenim un segon disc a les mans, Per fi potser demà. El qual, així a trets generals, podem dir que segueix bastant la línia del primer. Els vam poder veure en directe a la sala B de Luz de Gas  a Barcelona, ara fa un dies, una sala plena fins dalt de seguidors del grup tararejant les seves cançons i creant un ambient envejable. Raydibaum, per mi, és un d'aquests grups que amb el treball de formigueta, passes petites però constants estan aconseguint fer-se un lloc en el panorama musical del nostre país.

La nit que va morir Elvis - cinema

És el primer film del director Oriol Ferrer, un cinema d'autor, molt personal...que ens narra la història de l'Aureli, un personatge força curiós, el qual es dedica professionalment a "provar coses", tot plegat el porta a no veure la línia que separa la realitat de la seva imaginació. A més l'entorn no hi ajuda, unes obres per construir un parc d'atraccions religiós i tot barrejat amb la màgia de la Passió d'Esparraguera... Personalment trobo una proposta força interessant. És un film molt personal i té moltes referències als clàssics del cinema d'autor, amb un punt de surrealisme total .... Adient, però, per la gent que no es conforma amb el que ens ofereix el cine comercial, que li agrada experimentar i conèixer coses noves.

Concert ix! i la Legendaria família Stinson - Sala Apalo 2

Fins a la fi del món...... doncs si, és on aniries amb aquest grup, si calgués, amb els Ix!. Ahir vam poder gaudir del concert 60 de la seva gira "L'Ingenu és lliure", el segon treball de la banda catalana. A la sala barcelonina, l'Apolo 2. La qual no va estar ni molt plena, ni massa plena....

Un grup, que molt encertadament, el qualificava aquesta setmana el País, com "un dels grups més exquisits...", crec que és un bon terme per definir el talent innat, el gust excel·lent per crear lletres i la musicalitat d'aquestes. Com també el potent i magnètic directe que sempre ens ofereixen, sense excepció... Tot i que el so d'ahir no és el millor que ens ofereix habitualment la banda, tot i que aquest problema es repeteix en altres concerts a la mateixa sala, per tant, la crítica, en aquest cas se la queda la sala...

Refent a la banda telonera, La Legendaria Família Stinson, només comentar, que personalment no em van causar cap simpatia especial, musicalment parlant.

AGOST - Teatre Nacional de Catalunya

Agost, el projecte teatral més ambiciós d'aquest any 2010 i 2011. I així ha estat, amb les entrades exhaurides cada dia d'espectacle, amb més de 900 seients que hi ha disponibles a la sala gran del TNC.

L'escenografia, segurament el més espectacular que he vist fins ara.

L'interpretació, extraordinària. Realment tant l'Anna Lizaran com l'Emma Viladesau, estan més que extraordinàries, costa trobar paraules per definir-les. Sense menysprear, està clar, la resta de l'elenc, magnífic tots ells.

Amb tot, no se si per la grandària del teatre (ambient fred), la història, el moment....  no ho sé.  Però he de dir que tot i que admiro la feina feta en tots els sentits, si hagués d'escollir l'espectacle de l'any, el meu personal, no seria aquest. Realment és una bona lliçó de bon teatre, no es pot negar, però a nivell de sentiments, de realment gaudir, sentir a la teva pell l'obra, els personatges, l'ambient... no puc dir que m'ho hagi fet sentir. plenament. I per a mi, és el que dóna un valor real a les obres, i el que em fa recordar-les , és que em provoquin aquesta sensació... 

In on it - Versus Teatre

Passat, Present i Passat es barregen i s'uneixen a la perfecció amb aquesta petita peça del canadenc Daniel Maclvor, interpretada, i ho dic en majúscules, magistralment, per Roger Pera i Xavier Casan. 

Una obra senzilla, original, carregada de poesia, sentiment, sentit de l'humor, drama... en resum, com la vida mateixa. 

Una obra que fa inmensa la petita sala del Versus i a la vegada queda petita per aquesta gran obra.

Tot i el petit format, la posada en escena minimalista, només 2 actors a l'escenari, la simplicitat de la història ... és una de les obres que més m'ha fet gaudir en els últims temps.

L'arquitecte - Teatre Lliure

Sota la direcció de Julio Manrique, una altra vegada (aquest noi no para!).... vam veure "L'arquitecte" al teatre Lliure de Montjuïc (ara hem de diferenciar, ja que també tenim recentment el Teatre Lliure de Gràcia).

Tot i que l'escenografia era l'adequada, els actors estaven brillants i la direcció de Manrique, com sempre impecable... he de dir que aquest cop la història m'ha deixat una mica indeferent. Potser perquè el que havia llegit abans de veure-la amb el que vaig veure no m'acaba d'encaixar del tot. Les meves expectatives, pel que havia llegit, era una obra on es parla del fracàs i com aquest s'ha d'assumir. La por que tenim, molt sovint, a enderrocar els grans edificis (metafòricament) que construim en la nostra vida, que tot i que no ens agradi n a causa d'aquesta por fa que els mantinguem aixecats. No hem de tenir por i acceptar el fracàs i endorrocar per tornar aixecar. Personalment una idea que m'atrau molt. Però, aquest text de David Creig, no veig que es pugui explicar amb aquestes paraules... Finalment l'arquitecte es mor (es suïcida, millor dit) junt amb el seu projecte, això no és acceptar el fracàs, això no es enderrocar per tornar a construir....

En resum, una bona exhibició de teatre però amb una història que suposa que preten ser de gran reflexió però personalment l'única reflexió que m'ha portat ha estat que no m'ha portat cap reflexió....

También la lluvia - cinema

A grans trets, ja que és un film que pot donar molt a comentar, la podem definir primer de tot com una gran producció del cine espanyol, amb Lluís Tosar i Gael García Bernal com a protagonistes.

És una història, una pel·lícula, ... que a part d'estar molt ben feta en general, tots els detalls, les interpretacions, la combinació de les escenes, els magnífics paisatges, etc... crec que toca molts temes, tots d'ells molt interessants i que poden generar grans debats. És una pel·lícula de grans contrastos i grans veritats.

Per cert, sóc jo o algú més li recorda a alguna cosa l'escena de l'helicòpter?? (casi a l'inici del trailer es pot veure)

Tengo algo que deciros - cinema

Un nou film del director Ferzan Ozpetek, director turc-italià, de gran renom a itàlia. Un personatge pel que sembla força curiós. Mostra la seva homosexualitat obertament tant en la seva vida real com en els seus films, els quals sempre tenen el punt de referència a aquesta temàtica. Com és el cas de "Tengo algo que deciros", tot i que el seu títol original seria "Mine Vaganti" que vindria a ser "Cañones sueltos", ironia pura i dura. Com tota la pel·lícula en general. Un film ple de sorpreses, moments còmics, moments tristos, moments d'anyorança.... Un film quotidià però amb contingut.

He de destacar que em va agradar especialment el final, una pel·lícula en general editada i produïda amb molt de gust.

 Recomana 100% veure-la amb VOS.

Hair (el musical) - Teatre Apolo

Un dels clàssics del món dels musicals ha aterrat a Barcelona sota la direcció de Dani Anglès... "Hair". Un musical que ens transporta anys enrere a l'època dels "Hipies". Un musical que en la seva època va ser tota una revolució convertint-se en un CLÀSSIC, amb majúscula i amb totes les seves lletres.

Tant la música, com el muntatge, com els actors em va semblar tot perfecte (potser a excepció d'algun actor en concret que no m'acabava de quadrar en el seu personatge, és una opinió personal) el que vaig trobar una mica fluix és la història. Crec que en aquest muntatge en concret se li dóna massa importància a la bogeria i la vida llibertina que porten els personatges, crec que es porta massa a l'extrem aquesta vessant i es deix el contingut de la història una mica de banda, personalment és la sensació que vaig tenir. Amb tot,  felicitar la feina feta del director, que sempre és un aval de qualitat el seu nom, i els actors protagonistes principalment. 

Pels amants dels musicals, un cita que no ens podem perdre...

El Mètode Grönholm - teatre Poliorama

La millor manera d'acabar l'any, al teatre!... doncs si, així va ser. Aquest any vam decidir menjar el raïm al teatre, l'obra escollida El Mètode Grönholm, que feia temps que la tenia entre sella i sella.... 

L'obra en si la podria definir com la típica obra que els actors la fan gran. És una història senzilla, molt quotidina... però a la vegada amb contingut, exprimida al màxim. Però com deia són els actors els qui "FAN" l'obra. El més curiós és que sense deixar de ser una gran obra amb una gran interpretació arriba a tot tipus de públic, tant el més experimentat en l'art d'anar freqüentment al teatre com el que no té aquest hàbit.

Molt recomanable per passar una bona estona, riure molt i veure bon teatre.

A més, qui pot dir que ha menjat el raïm amb el Jordi Díaz ;)