Rom amb vodka - Connor McPherson

Un jove insatisfet, un antiheroi honest però emocionalment inestable, que incapaç d’assumir les responsabilitats laborals i familiars, deixa la feina rutinària i emprèn, durant un cap de setmana, un recorregut alcohòlic pels carrers i els pubs de Dublín que es converteix en una recerca impossible de la felicitat, de proporcions èpiques, i alhora en una història de fantasmes, una espiral d’autodestrucció, una autèntica davallada a l’infern, divertida i tràgica alhora, de la qual, però, emergeix parcialment redimit: és un personatge que es fa estimar, encantador.

Sentats en el bar de la sala beckett, i amb una cervesa a la mà, vam poder gaudir aquest passat dilluns al vespre d'aquest monòleg de Connor McPherson, l'última representació dins el cicle que ha organitzat aquesta sala barcelonina.

Un monòleg distès, amb un llenguatge planer i directe com ja és costum en els textos del dramturg irlandés. Un sol personatge amb la camisa descordada, el nus de la corbata avall i sentat a la barra d'una bar amb una "pinta" a la mà explicant-nos tot el que li havia passat al llarg dels 3 dies anteriors. Cansat de la rutina, de les seves obligacions es deix endur per un cap de setmana de borratxera i bogeria absoluta.

Personalment vaig passar una estona agradable, els 50 minuts de duració es van fer curts, i amb un escenari diferent al que estem acostumats quan anem al teatre. Poder gaudir d'aquest espectacle amb una clara o una cervesa a la mà va ser tot un luxe. L'actor, l'hem de felicitar o potser felicitar qui va fer el càsting i el va triar. Crec que clava el paper, ja no només amb la seva interpretació sinó que tot ell en si ens fa entrar ben bé dins aquest personatge frustrat, borratxo, i al punt de la desesperació.

I així és com es va tancar el cicle dedicat a McPherson que ha estat organitzat per la sala Beckett de Barcelona. Bé, tot i que encara queden algunes representacions de la "Ciutat Brillant", fins aquest diumenge dia 1 de febrer.

Recordem que en aquest cicle s'han representat "Dublin Carol (Cançó de Nadal a Dublin)" , "Una Ciutat Brillant", "Rom amb Vodka" i també es va fer una lectura dramatitzada de "El Mariner".

Rom amb vodka

• Traducció: David Torres i Toni Ramírez


• Direcció: Mireia Cirera


• Amb: Pep Garcia-Pascual


• Producció: Faig Teatre.
  

Sala Beckett de Barcelona. c/ alegre de dalt, 55 bis. L4 Joanic.
http://www.salabeckett.cat/

Puntuació: 6

Siete Almas (Seven Pounds)

Ben Thomas (Will Smith) és un agent del IRS que guarda un fatídic secret, i que s'embarca en un viatge extraordinari de redemció en el que canviarà per sempre les vides de set desconeguts. Tot comença amb una llista de set noms: Holly Apelgren, Connie Tepos,George Ristuccia, Sarah Jenson, Nicholas Adams, Ezra Turner y Emily Posa. L'únic que tots tenen en comú és que cada un d'ells ha arribat a un punt de les seves vides en que necesiten ajuda desesperadament, financera, espiritual o mèdica i que sense saber-ho, han estat escollits cuidadosament per Ben Thomas per formar part del seu plan de redemció. Un cop que el plan està en marxa, res pot alterar-lo. O això és el que ell es pensa, ja que no esperava enamorar-se d'un d'aquests extranys...

Tot i que avui dia és gairebé un luxe anar al cinema, sembla que si aprofites entre setmana sigui tot plegat una mica més assequible. Tot i que, també, de tant en tant hi ha pel·lícules que et fan oblidar aquests aspectes materials, com és el cas de "Siete Almas".

Una pel·lícula, que com diu la falca de radio que just he sentit aquest matí, com una mena de premonició quasi, abans d'escriure al blog... deia que no se quants milions de persones han descobert el secret!... realment és així, és una d'aquestes pel·lícules que no es poden explicar...

És una pel·lícula que et té en constant tensió, no et deix desconectar ni un sol minut, perquè penses, no vagi a ser que em perdi el moment en que es descobreixi tot... estàs tota l'estona pendent del que passarà... són diferents sensacions les que et desperta el film, els primers 20 minuts aprox. és com desconcertant, fins i tot posses en dubte de si has fet bé d'anar a veure-la ja que estàs completament perdut, no tens ni idea del que està passant... et passes l'estona fent hipotesis de qui realment és Will Smith, quin és el seu objectiu... intentes resoldre el misteri i entendre la peli, esforços en va....ja us ho dic. Després comença la història d'amor entre el personatge de Will Smith i la "Emily", et deixes emportar per escenes, que en la meva opinió ratllen gairebé la poesia, crec que hi ha un bon treball del director de fotografia. Suposo que deu ser defecte professional que em fixi en aquestes coses, però realment m'agradaria ressaltar els detalls, els enquadres, petites escenes, realment molt emocionants que et fan enamorar-te a tu també en aquell mateix moment. I finalment, els últims 10 minuts de la pel·lícula quan la història d'amor t'havia deixat envaladit i ja t'havies oblidat de tot.... comences per fi a entendre-ho tot!!, i realment et toca la fibla sensible, realment és una història dura i emocionant que et fa pensar, et fa reflexionar sobre la vida. Realment té un final impactant que no t'esperes, et pots imaginar certs aspectes però no el final real.

No us deixeu endur pels estereotips que un es crea de certs personatges, acostumats a un estil d'actuar, llenceu-vos a la piscina que us asseguro que està plena!...

... i per acabar una curiositat que he llegit per la xarxa és que el nen que fa de "Will Smith" de jove, en un moment puntual de la pel·lícula ... és el fill del Tom Cruise.

Títol: Siete Almas

Títol Original: Seven Pounds

Gènere: Drama

Nacionalitat: USA

Any: 2008

Director: Gabriele Muccino

Guió: Grant Nieporte

Repartiment: Will Smith, Rosario Dawson, Michael Ealy, Barry Pepper, Woody Harrelson

Puntuació: 9

Els homes que no estimaven les dones - Stieg Larsson

En Mikael Blomkvist, periodista i fundador de la prestigiosa revista
econòmica sueca Millennium, és acusat i condemnat per difamació pels tribunals d’Estocolm. El seu delicte ha estat fer públiques una sèrie de greus acusacions contra un dels empresaris més importants del país. Abans d’entrar a la presó, però, rep una curiosa trucada: en Henrik Vanger, patriarca d’una altra de les sagues escandinaves més poderoses,li demana que investigui la desaparició quaranta anys enrere de la seva neboda Harriet. Amb l’inestimable ajut de Lisbeth Salander, una jove pertorbadora i socialment inadaptada, carregada de tatuatges i pírcings, i amb memòria fotogràfica i unes habilitats com a hacker insuperables, formarà un tàndem perfecte i junts es veuran arrossegats dins una espiral de secrets i mentides que no s’haurien imaginat mai.

Sobre l'autor:
Stieg Larsson (Suecia, 1954-2004) va morir inesperada i tràgicament d'un atac al cor, dies després d'entregar al seu editor el tercer volum de la trilogia Millennium i poc abans de veure publicat el primer. Periodista i reporter de guerra molt conegut com expert en els grups de l'extrema dreta antidemocràtica, va participar a mitjans dels 80 en la fundació del projecte antiviolència Stop the Racism, al que va seguir, en 1995 la Expo Foundation. LLuitador plenament compromès contra tot tipus de violència, va escriure diversos llibres d'investigació periodística relacionat amb grups nazis del seu país i de les fosques connexions entre l'extrema dreta i el poder polític i financer. Gran lector i entusiasta del gènere negre i la ciència-ficció, escrivia les seves novel·les a les nits, pràcticament en secret.

Avui mateix me acabat de llegir aquest llibre, un agradable regal que vaig rebre aquest Nadal. He llegit en diversos blogs que hi ha gent que se l'ha llegit amb un temps rècord d'una setmana o fins i tot amb tan sols 3 dies. Jo he tardat alguns dies més, uns 20 dies. Amb tot penso que és un llibre que mereix dedicar-li temps, i poder llegir-lo amb tranquilitat. Jo l'he anat llegint camí de la feina als ferrocarrils i algun que d'altre capítol me le rellegit a casa amb tranquilitat, ja que és un llibre que en alguns moments arriba a donar tanta informació que és difícil d'assimilar. Del llibre el que m'agradaria destacar és la història, crec que és original, i està molt ben aconseguida. Aconsegueix que si et despistes et saltis la teva parada de tren...

És un llibre ple de detalls i enravessades trames. Que com deia cal dedicar tota la teva atenció si vols seguir "filperranda" tot la trama familiar, que és l'eix principal del llibre. Unes històries a vegades molt inversanblants i bastant allunyats de la realitat, però bé és una novel·la. Tot i que realment els personatges tot sovint et fan sortir una mica de la història en el sentit de que més que persones de carn i ossos són casi super herois. La història és realment terrible i dura. Hi ha passatges en que l'escena imaginable és bastant horrorosa.

No explicaré res sobre el llibre ja que crec que si es donen molts detalls de la història ja perd la gràcia de llegir el llibre, els que no ho hagueu fet. És com la famosa pel·lícula "Sexto Sentido" que si t'expliquen el final ja perd la gràcia la pel·lícula, doncs aquí seria similar, doncs millor no us explico res de la història en si, perquè crec que es podria perdre la intriga, ja que són varies histories que es van intercalant paral·lelament, fins al punt que es troben, i "hasta aquí puedo leer" ... només us diré, això si, que el títol l'entens quan vas poc a poc avançant en la lectura... i per cert, he llegit per la xarxa que hi ha previst fer-ne la pel·lícula i una miniserie per la TV!

"La productora Yellow Bird de Zodiak International treballa en el primer film (de tres) i en una sèrie de sis peces per a la televisió. El film s'estrenarà a final de gener del 2009 a Suècia, protagonitzat per Michael Nyqvist (Mikael Blomkvist) i NoomiRapace (Lisbeth Salander), sota la direcció de Niels Arden Oplev. "

Només em queda recomanar-vos el llibre i demà mateix començo a llegir la segona part d'aquesta triologia, "La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina", per no perdre el fil... a més el títol promet...

Puntuació: 9

Tercera Via

Tercera Via és una associació sense ànim de lucre creada i formada per músics que dóna suport a les bandes emergents dels Països Catalans. Tercera Via ofereix promoció a les 10 bandes que l'integren i als més de 280 grups del col•lectiu web. El principal objectiu de Tercera Via és la regeneració del mercat musical català. A més, Tercera Via produeix el festival itinerant FesTOUR i el circuit de sales FesSales.

www.terceravia.org

Al parlar-vos del concert de la salamandra vull aprofitar la ocasió per parlar de tercera via, ja que té molta relació amb els grups dels quals us parlava en l'anterior article.

És una associació musical, com bé està explicat en la introducció, que va sortir arran de la necessitat de tirar endavant i donar a conèixer grups com Sota Zero o Arangu, dels quals en parlàvem anterior article. A grans mals, grans solucions. Així sorgeix aquesta idea, que va néixer molt humilment però amb moltes ganes i que ha donat els seus fruits, i cal destacar que amb molt poc temps ja que l'associació només té 3 anys de vida.

Actualment està formada pels següents grups:

Kayo Malayo www. myspace.com/kayomalayo

Aspencat www.myspace.com/aspencatband

Muyayo Rif www.myspace.com/muyayorif

Sota Zero www. myspace.com/sotazero

Kontra-band www.myspace.com/kontrabandskarock

Costo Rico www.myspace.com/costorico

Guaita'ls www.myspace.com/guaitalsska

Txilum www.myspace.com/txilum

Vall Folk ska http://www.myspace.com/vallfolkska

Sva-ters http://www.myspace.com/svaters

Val la pena donar un cop d'ull per la seva web (http://www.terceravia.org/) i saber com funcionen i la seva particular manera de veure les coses. A la web hi podrem escoltar i descarregar tots els discos de tots els grups. Aposten per la música lliure i potenciar la música en directe, crec que una bona tercera via a les vies actuals.

L'únic que tinc a dir poc favorable, és referent als grups que conformen actualment el llistat propi de tercera via. Tots ells de gran qualitat però crec que s'ha centralitzat massa en un estil de mestissatge i fussió. En un principi era tot més eclèctic, hi havia representació de tots els estils. I crec que això donava molta credibilitat i qualitat a l'idea. Però en fi, suposo que aquests estils són els que estan de moda i aquest és el motiu.

Per acabar, només un petit record que el guardo amb molt de "carinyu", quan l'Albert (sota zero), el principal impulsor de tot plegat, m'explicava la idea com una utopia, finalment s'ha fet realitat!...

Sota zero + Arangu - Sala Salamandra

Aquest passat cap de setmana ha estat mogudet pel que a activitats, ja us he parlat de l'obra de teatre que vaig anar a veure el dissabte. En aquesta entrada m'agradaria fer referència al concert que vaig assistir divendres a la nit.

Divendres a la nit, fent competència a Nena Daconte (tocava a la sala1 a la mateixa hora), a la sala 2 de la SalaMandra a l'Hospitalet de Llobregat van tocar els grups Sota Zero i Arangu. Pels qui no els coneixeu us deixaré els links dels seus myspace i una mica d'informació.

Són dos grups d'aquí, joves, que fan majoritàriament música en català. Arangu el podriem incloure dins l'estil de funky, i Sota zero és un grup que es decanta més per la rumba. Ambdós amb un estil modern i un so potent.

Pel que fa a Sota zero puc dir que els he seguit gairebé des del primer concert, ja que m'uneix una amistad amb alguns dels membres del grup. Ha estat un grup que ha fet una evolució important, en molts sentits, en alguns casos positiva en alguns aspectes no tant, en la meva opinió. Crec que musicalment han crescut enormement, ho van demostrant concert a concert. El que sempre he pensat que els ha restat punts, almenys en la meva humil opinió, el canvi d'estil que van fer fa cosa d'uns 2 anys o potser una mica més. Van començar fent un pop rock, podriem dir, i de cop i volta van evolucionar, sense entendre massa bé perquè cap a una rumba rock, que crec que no els escau massa a cap dels seus components. A part crec que aquest estil musical per exemple en la veu no deix lluir la veu potent que té el cantant, l'Albert. I és una llàstima. Però deixant a banda la meva opinió sobre el tema podem dir que poc a poc s'estan guanyant el seu reconeixement i el seu públic fidel. I així es va demostrar en el concert d'aquest divendres. Una sala plena i animada que va ballar incansablement totes les seves cançons. Sota zero té al carrer un primer disc, "Llestos" que van presentar a la Sala 2 d'Apolo fa cosa d'un any aprox. tot un èxit de concert. I sembla ser que aviat entraran a grabar el que serà el seu segon treball.

L'altre grup de la nit, va ser Arangu. Un grup que fa relativament poc que conec, els he vist en 3 ocasions només però des del primer dia m'han sorprès agradablement. Són un grup potent, el funky potser no és l'estil que jo acostumi a escoltar, però Arangu desprèn una energia molt positiva que fa que t'arribi la música fins a dins de tot. És un grup potent musicalment parlant, i les tres veus es combinen d'una manera perfecta. És un grup nombrós cosa que a vegades complica la sincronització entre ells, però Arangu crec que ho aconsegueix a la perfecció. Es veu un grup compacte i amb molt bona projecció. Una cosa de les que m'agrada d'ells, tema lletres, és la combinació de varis idiomes, crec que no tenen cap cançó que la cantin tota amb el mateix idioma, combinen basicament el català, el castellà, l'anglès i el francès. Crec que això els hi dóna un aire nou i diferent i ajuda a donar una imatge de qualitat. Com ens expliquen en el seu myspace, en la seva biografia, molts dels components provenen del Jazz, i això crec que es reflecteix notablement en el resultat final, ho vam poder comprovar notablement aquest divendres a la Salamandra.

Per acabar m'agradaria fer una reflexió, perquè estic aquí parlant de dos grups molt bons, en la meva opinió, amb músics de gran qualitat, però que realment si no hi hagués aquesta relació d'amistat amb alguns d'ells no se si assistiria als seus concerts, no se si els coneixeria, i és una llàstima perquè això que estic dient és el pa de cada dia. Per això m'agradaria animar a que us deixeu soprendre per grups que no coneixeu, que no faci mandra assistir a concerts de gent que no és famosa, ja que així es descobreixen "petites joies".

Aquí teniu els enllaços perquè us feu una mica d'idea del que us he dit.
http://www.myspace.com/sotazero
http://www.myspace.com/arangu

Divendres 16 gener 2009 22.00h.
Sala 2 Salamandra c/ Av. del Carrilet, 301 Hospitalet de LLobregat. http://www.salamandra.cat/

Puntuació: 7

Sober Connor McPherson

M'agradaria deixar uns apunts sobre l'autor, crec que és important saber un mica d'ell per entendre la seva obra. I ja que he assistit al cicle que ha organitzat la sala beckett sobre el dramaturg m'agradaria parlar de l'autor concretament. Només uns petits apunts sobre la seva biografia i trajectòria. I una opinió personal sobre ell.

Connor McPherson va néixer a Dublín fa 38 anys. Ha escrit per al teatre: This Lime Tree Bower, St. Nicholas, The weir, Port Authority, Dublin Carol, Shining City, The Seafarer i el monòleg Rum&vodka. També a escrit pel cinema: I went down, Salwater i The Actors, de les quals ha dirigit les dues últimes. Són diversos premis els que ha guanyat amb les seves obres. I tan a Espanya com a Catalunya concretament són varies les obres que s'han traduït tan en castellà com en català .

M'agradaria destacar algunes preguntes d'una entrevista que he llegit sobre ell, crec que el defineixen, com a mínim la seva obra... evidentment no el conec personalment, per tant sempre parlo de que em sembla que és d'una maner o d'una altra, etc... sempre des d'un punt artístic, tècnic...

1. Quina és la seva idea de felicitat ideal?

Portar 400 anys mort.

2. Quin ha estat per a vostè el moment més enutjós?

De 1971 a 2001

3. On li agradaria viure?

En una tomba.

4. Què li agrada més del seu aspecte?

Les opinions dels altres.

5. Quina és la seva fantasia preferida?

Una habitació oberta, sense obligacions.

6. Creu que hi ha vida després de la mort?

Espero que no.

Entrevista realitzada per Rosanna Greenstreet.
The guardian, 2001.

L'opinió que me creat de McPherson, per les obres que he vist, entrevistes i altres textos que he llegit sobre ell, és d'una persona amb una personalitat pròpia marcada, que viu la vida com ell vol, sense perjudicis per a res, i això també es demostra en les seves obres, que no se si autobiogràfiques en algun moment, alguna cosa em fa pensar que si. Però a banda d'això si que puc dir que he descobert un autor amb una manera de ser i una tècnica que m'agrada, m'agrada aquesta "perversió" (en el bon sentit) de la ment i de la realitat.

Una Ciutat Brillant - Connor McPherson

A Dublín, un home demana ajuda d'un psiquiatra al·legant haver vist el fantasma de la seva esposa morta recentment...Una ciutat brillant parla bàsicament dels sentiments de culpa, les restes del naufragi del passat de cadascú, però també de la possibilitat de començar de nou. Situa tots els personatges en un moment crític de la seva vida, amb la inestabilitat i els canvis com a denominador comú. Precarietat als vint, als trenta, als quaranta,
als cinquanta...

Estreno el blog amb l'última obra que he vist, són ja unes quantes que porto a l'esquena... però en fi, com que la idea del blog ha sortit ara, començaré per l'última que he vist, i en la següent entrada faré un resum de tot, ja que de moment tot és 100% recomanable.

Començaré parlant de "Una ciutat brillant" de Conor McPherson, enmarcada dins un cicle sobre aquest dramaturg irlandès que està portant a terme la Sala Beckett de Barcelona. "Una ciutat brillant" és la 3º representació del cicle. S'han representat ja "Dublin Carol (Cançó de Nadal a Dublin)" del 10 de desembre a l´11 de gener 2009, i després es va fer una lectura dramatitzada de "El Mariner" el dilluns 15 de desembre 2008.

Representada del 14 de gener al 1 de febrer 2009. Sala Beckett de Barcelona. c/ alegre de dalt, 55 bis. L4 Joanic.

http://www.salabeckett.cat/

Actors: Andreu Benito i Santi Ricart, principals. + Joan Dausà i Clara Galí.

Duració 105 minuts.

Visió personal de l'obra: començaré parlant, primer de tot, sobre Connor McPherson, després de veure dues obres seves puc opinar que té un estil molt propi que es repeteix en les seves obres. L’obra de McPherson parteix d’un llenguatge molt de carrer i qüotidià amb frases inacabades, tics, repeticions, etc... i els combina i els utilitza amb el mateix resultat que si escrivís en vers.

L'obra en qüestió és principalment la conversa d'un terapeuta amb un pacient. John, un home que va a visitar un terapeuta/psicòleg ja que la seva dona a mort i ell creu veure-la, tot plegat a causa d'un sentiment de culpabilitat de l'home. I Ian, un terapeuta que també necessita ser escoltat, un excapellà, que ha penjat els hàbits per l'amor d'una dona, tot i que els seus sentiments no són clars. La consulta del terapeuta és l'escenari de fons de tota l'obra que combina les sessions de teràpia de John, amb la mostra dels problemes de Ian, el terapeuta.

Pel que fa els actors, realment se'ls ha de felicitar. Sobretot els dos actors que fan els papers principals. Ja que els altres dos actors interpreten dos paper que crec que la seva funció és que el personatge principal pugui seguir realitzant el seu paper sense converir-ho en un monòleg, no per això vull despreciar els seus papers. Puc destacar l'actuació de John (Andreu Benito), realment l'estil de McPherson no és fàcil, frases inacabades, vocabulari dur i contundent... tot i que un pot pensar que és fàcil d'interpretar, ja que seria com ser un mateix, una conversa que podriem tenir entre qualsevol de nosaltres, jo crec que és d'una dificultat elevada interpretar un paper així sense rallar el vulgarisme. Convertir una qüotidianitat en una obra d'art, en un espectacle de qualitat.

En resum, crec que és un espectacle dur, sense arribar al sentimentalisme ni d'una manera excessivament dramàtica, em refereixo a un aspecte dur ja que tracta temes complicats, i això fa que pensar.

Puntuació: 7