¿Què és la vida? Un frenesí. ¿Què és la vida? Una il·lusió, una ombra, una ficció, i el mes gran dels béns és petit; que tota la vida és un somni, i els somnis, somnis són........
Hi ha coses que fan il·lusió i aquesta n'és una... com cada any, des de fa més de 30 anys, Radio 4, va fer l'entrega del premi al millor disc català editat durant l'any 2010. Aquest any es va entregar als Ix!, un grup que neix l'any 2008 i que a dia d'avui ja té 2 discos al mercat i aquest reconeixement de millor disc català 2010 pel seu Ingenu és lliure, un premi a la bona feina que han fet des del primer dia aquest grup. L'acte va comptar amb la presència del nou conseller de Cultura, i l'actuació de Joan Masdéu, ex-líder de Whiskyn's, el qual va ser un plaer retrobar-lo després de tant de temps.
Concert que realment em va arribar al cor, que no se si sagrat o no, però us puc assegurar que ple d'energia positiva després de poder escoltar en directe el nou disc d'en Canimas. Un nou treball amb mantres i paraules amb gran poder. Un treball fet de dins, amb molt de "Shanti", de ben segur, si més no és el que em desprèn a mi tant el disc com el directe...
Una proposta curiosa i interessant és la que ens arriba amb el nom de Le Croupier. Un personatge que sap jugar bé les seves cartes i ens ofereix un repertori de cançons que hàbilment surten de la seva màniga i et deixen encandilat per la màgia del moment... Així ens va deixar Carles Cors, el qual s'amaga darrera del personatge de Le Croupier, al concert que va oferir a la sala Luz de Gas, per presentar el seu nou disc Presunto Tocador. Tot i que els seu repertori és en castellà, bàsicament, té alguna doble versió en català d'algunes de les seves cançons. Gaudiu amb el videoclip que us deixo d'un dels temes principals del disc, deixo la versió en català, personalment m'agrada més. Amb la col·laboració de Shuarma. Si no heu tingut el plaer de gaudir de la seva música ho podeu fer el dia 12 de maig a la Sala Alfa de Gràcia.
Una banda amb molta personalitat pròpia que poc a poc va despuntant dins el panorama musical català. Tot i que a les seves esquenes porten ja força treball fet cantant en anglès, tenen ja dos discos editats en català, fet que celebro. Per fi potser demà, és l'últim treball dels barcelonins, un disc més suau que l'anterior però el grup segueix oferint un directe contundent i de qualitat, com vam poder comprovar a la sala luz de gas B, en un dels concerts gratuïts del Club de cultura TresC. I ben aviat els podrem veure en la presentació oficial del seu nou treball a la sala Apolo de Barcelona, de ben segur serà un gran concert, el 21 de maig. Una bona ocasió per gaudir d'ells si ja els coneixeu o per descobrir-los si encara no ho heu fet!
I una mica més de cinema per aquest mes de febrer.... amb aquest thriller psicològic, que ens mostra que passa quan l'obsessió es converteix en obsessió.... Podent ser tu mateix el teu pitjor enemic.
pd. molt merescut el premi a millor actriu per Natalie Portman.
I no tot ha estat música aquest mes de febrer, una mica de cinema per reposar el cos de tant concert.... Una bona manera va ser amb La Trampa del Mal, basada en una historia de M. Night Shyamalan. Però en aquest cas dirigida per John Erick Dowdle.
Jo resumiria La Trampa del Mal com una d'aquelles pel·lícules que no defrauden....
Un mes de febrer força interessant musicalment parlant... un altre dels músics que porta disc nou sota el braç és en Roger Mas, A la casa d'enlloc és el nou treball del solsoní, el qual després de l'èxit absolut amb les Cançons Tel·lúriques, ens presenta una proposta més personal. El vam poder veure fa uns dies a la Sala Clap de Mataró. Com sempre un directe excel·lent... tot i que per les seves característiques es troba a faltar quan no els veus dins un claustre o algun lloc peculiar....
Aquest mes de febrer ens em acomiadat de Madee un grup del maresme que ens acompanyava des del 1998, una banda que deix algunes maquetes incials i 4 discos en els més de 10 anys de trajectòria i un gran buit dins el panorama indi barceloní. S'ha acomiadat dels escenaris amb una gira que els ha portat per diferents punts de la geografia espanyola i catalana, tancant els últims concerts a la Sala Apolo de Barcelona i el comiat final a la sala Clap de Mataró, a prop del poble que els va veure néixer i créixer, Cabrils. Jo vaig assistir als dos últims concerts, concerts directes i contundents, així feien les coses Madee...
Els barcelonins Raydibaum present nou disc, després de sorprendre'ns amb el seu Manual de Gènere Catastròfic, cantat en català, sembla que es senten agust amb l'idioma i l'acceptació que han tingut per part del públic i ja tenim un segon disc a les mans, Per fi potser demà. El qual, així a trets generals, podem dir que segueix bastant la línia del primer. Els vam poder veure en directe a la sala B de Luz de Gas a Barcelona, ara fa un dies, una sala plena fins dalt de seguidors del grup tararejant les seves cançons i creant un ambient envejable. Raydibaum, per mi, és un d'aquests grups que amb el treball de formigueta, passes petites però constants estan aconseguint fer-se un lloc en el panorama musical del nostre país.
És el primer film del director Oriol Ferrer, un cinema d'autor, molt personal...que ens narra la història de l'Aureli, un personatge força curiós, el qual es dedica professionalment a "provar coses", tot plegat el porta a no veure la línia que separa la realitat de la seva imaginació. A més l'entorn no hi ajuda, unes obres per construir un parc d'atraccions religiós i tot barrejat amb la màgia de la Passió d'Esparraguera... Personalment trobo una proposta força interessant. És un film molt personal i té moltes referències als clàssics del cinema d'autor, amb un punt de surrealisme total .... Adient, però, per la gent que no es conforma amb el que ens ofereix el cine comercial, que li agrada experimentar i conèixer coses noves.