lunes, 28 de diciembre de 2009

Adrià Puntí - Apolo

Fa uns dies vam assistir al concert d'Adrià Puntí que es va celebrar a la Sala Apolo de Barcelona, realment no es pot fer un gran comentari, més aviat un concert per oblidar...
Sincerament he de dir que hi ha anava amb tota la il·lusió del món, ja que feia molts anys que no el veia en directe i és un músic que sempre he admirat, des de fa molts anys. I la veritat és que la decepció va ser molt gran. Tot i que molta gent del públic semblava que els divertís amb el desafortunat espectacle ofert per Puntí, jo vaig marxar a la poca estona del seu inici ja que era ben trist de veure la decadència absoluta d'aquest gran músic.
L'únic que va valdre la pena va ser la cançó compartida amb el ex cantant de Elefantes, ...

Podriem comentar molts detalls desagradables del concert però no val la pena, millor intentar oblidar a l'espera de temps millors...

Kitsch - Mataró Sala Clap

Un nou concert de la Banda de Banyoles, dels quals ja n'he parlat en alguna ocasió en aquest Blog. Aquest cop el lloc escollit Sala Clap de Mataró, una de les sales que també hem repetit ja concerts...
Tot i els desafortunats taloners, vam poder gaudir d'un bon concert, com sempre, gràcies aquests "Monstres" (musicalment parlant), es pot passar una bona estona amb bona música. Tot i que el so per al meu gust era massa fort a la sala en alguns moments, el so va ser potent i amb molta canya com el que ja ens tenen habituats en tots els seus concerts.


lunes, 7 de diciembre de 2009

The Box - Cinema

Ahir, diumenge, ens vam decidir finalment anar a veure la pel·lícula The Box, tot i que ja fa algunes setmanes que està en cartellera, i queden pocs cinemes que la tinguin encara en projecció.
The box (La Caja) de Richard Kelly (Doonie Darko). Protagonitzada per Cameron Díaz, James Marsden, Frank Langella, James Rebhorn, Holmes Osborne, Sam Oz Stone, Gillian Jacobs, Celia Weston, Deborah Rush, Lisa K. Wyatt...

Un film àmpliament classificable: Ciencia-Ficció. Intriga. Thriller. Fantàstico. Sobrenatural ...

Ens trasllada a l'any 1976, on Norma Lewis (Cameron Diaz) és profesora d'un institut privat i el seu marit, Arthur (James Marsden), és enginyer de la NASA. Són, en tots els aspectes, una parella normal que porta una vida normal a les afores de la ciutat amb el seu fill Walter, de 9 anys... fins que un home misteriós amb un rostre horrible i desfigurat apareix i els presenta una proposta força interessant per una banda però difícil per altra. Norma y Arthur, només tenen 24 hores per decidir-se, s'enfronten a un dilema moral impossible: Guanyar 1 milió de dólars a canvi de que algú en algun lloc del món es mori. El que no saben és que, decideixin el que decideixin ja han començat a desencadenar-se terribles conseqüències. Aviat descobreixen que no poden controlar les ramificacions de les seves decisions i que aquestes s'extenen més enllà del seu destí.

Realment una pel·lícula que sorprèn a mesura que passen els minuts. Tot comença com un film realista on es crea un dilema moral però poc a poc es va destramant tota una trama molt més complicada i complexa rallant el surrealisme. Tot i que molts caps queden sense lligar és una pel·lícula que et fa reflexionar i se'n poden treure múltiples conclusions. Un fil que et fa pensar sobre les conseqüències de les desicions que prenem, no sempre en som conscients i no sempre sabem quina és la realment correcta. Qualsevol desició que prenguis té les seves conseqüències.




domingo, 15 de noviembre de 2009

RESUM últims 3 mesos

En un matí he reviscut els últims 3 mesos de la meva vida a nivell cultural :)

Feia molt que no actualitzava el bloc, a partir d'ara intentarem tornar i estar al dia :)

Crec que no em descuido res del que hem fet durant aquest temps, segur que alguna cosa se'ns ha escapat....

Imatges Secretes - Museu Picasso

Us recomano l'exposició "Imatges Secretes", una exposició temporal que es pot veure al Museu Picasso de Barcelona fins al 14/12/09.
És una exposició que ens mostra tot un seguit d'imatges eròtiques japoneses, fins aquí pot ser que no ens digui res d'especial però si hi afegi'm que són imatges que moltes es remonten al s. XVII (1710 la més antiga) això ja pot cridar més l'atenció en relacionar tema i època. Realment sorprenent la relació quan veus el resultat. Increïble que imatges d'aquestes característiques puguessin estar fetes + de 300 anys enrere.
El japonisme, com així l'anomenen va tenir una època daurada a Espanya, i Picasso hi va estar fortament influenciat.
L'Exposició juga amb un seguit d'imatges d'artistes japonesos de l'època i la relació amb Picasso, mostrant obres, moltes inèdites, de l'artista, clarament influenciades pel japonisme i la seva basant eròtic a (pornogràfica).

Una exposició curiosa de veure.


Alicia - "un viatge al país de les meravelles" - Teatre

Alicia - un viatge al país de les maravelles
14/11/09

El Teatre Lliure produeix dos muntatges al voltant de la figura de Lewis Carroll durant el mes de novembre: Alícia (un viatge al país de les meravelles) a partir de l'obra homònima de Lewis Carroll con dramatúrgia i direcció de Carlota Subirós a la Sala Fabià Puigserver a partir del 12 de noviembre i Ludovicus Carolus, una lectura que vol aproximar-se a la controvertida figura de Carroll a partir de les cartas que aquest envia a les seves amigas-nenes con dramatúrgia i direcció d'Alícia Gorina només el 24 de novembre també a la Sala Fabià Puigserver.

Ahir vam assistir a la representació Alícia (un viatge al país de les meravelles). Que dir d'aquesta obra? un muntatge crec que força espectacular. El fet de crear els efectes que requereix un obra d'aquestes característiques no és senzill en teatre. Crear l'efecte dels diferents creixements i encongiments d'Alícia, els diferents i curiosos personatges que hi apareixen... crec que aquesta part està molt ben resolta en l'espectacle en qüestió, amb molta imaginació.... Pel que fa l'interpretació dels actors crec és molt correcta. Però crec que han volgut crear un joc visual i de sentits i l'espectacle en si es fa en algun moment una mica pesat. La seva durada no ajuda tampoc: + de 2h 30min... es recreen massa en certs moments, que en certa manera està bé ja que hi barrejen diferents disciplines com la dansa, la interpretació, la música ajuda molt a crear el clima etc... i això enriqueix l'espectacle però li falta una mica de ritme a tot plegat...

Us deixo la crítica del Periódico que crec que és força encertada

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=661682&idseccio_PK=1013&h=




Barça - Caja Laboral (Bàsquet)

Barça - Caja Laboral (antic TAU)

Ahir vam assistir al "Gran Partit" al Palau Blaugrana, en directe. I per sort molt aprop de la pista, a la 8 fila a peu de pista.... realment vam poder gaudir a primera línia de bon bàsquet amb actuacions impressionants de Rubio o Navarro entre altres.

La frase resum podria ser: Un bon espectacle esportiu.

La primera part va ser més ajustada de punts, però en la segona el Barça es va desmarcar amb una avantatge de + de 20 punts constant al marcador, fins al final del partit. Amb un resultat final de 100-72. Realment ahir el Barça va tenir un dia d'inspiració fent entrar com si res un bon grapat de triples, cosa que els va facilitar el marcador.

Era la nostra segona visita al Palau. Realment és una bona manera de gaudir del bàsquet, veient-lo en directe.

ReEugenio - teatre

ReEugenio
26/09/09

El passat mes de setembre vam estar al SAT de Sant Andreu a l'espectacle ReEugenio,
un homentage al ja desaparegut humorista.
M'és complicat definir-me en la crítica d'aquest espectacle, per una part tenies la sensació de tenir-lo davant com si fos el veritable Eugenio, això té el seu mèrit . I ens va fer riure una bona estona i com a homentage està molt bé però per altra banda he de dir que però potser es basa massa amb la figura real de l'humorista i els acudits que ell sempre explicava. Crec que hauria de tenir un punt més de creativitat.

El proper mes de desembre crec que estarà uns dies al Teatre Comtal de Barcelona. Av. Paral·lel.




Urtain - teatre

URTAIN
7 octubre 2009

La companyia Animalario ens presenta en el Teatre Romea de Barcelona la tràgica història del boxejador José Manuel Ibar 'Urtain'.

Urtain, compta amb un repartiment de luxe en el que destaca Roberto Álamo, el protagonista, junt amb Raúl Arévalo, Alberto San Juan, Luis Bermejo, Luis Callejo, María Morales, Marc Martínez, Alfonso Lara, Estefanía de Los Santos i Luz Valdenebro.

Escrita per Juan Cavestany, l'obra relata l'Espanya dels anys de la dictadura en la dècada dels 70, cap a la transició democràtica siguint la trajectòria de Urtain i d'alguns dels personatges més populars de l'època, como el tambié boxejador Pedro Carrasco. L'espectacle arranca amb la mort d'Urtain. A partir d'aquest moment es desenvolupa un flash-back en el que el Cavestany fa un retrat emocional dels aconteixements.

Actualment encara està en cartell, us la recomano. Crec que Roberto Álamo fa un brillant paper. I l'obra retrata de manera crítica una època. Un bon repàs a la història d'espanya i a la vida de Urtain. Un bon homenatge. Molt emotiva i interessant.


The New Raemon - A l'auditori


The New Raemon
23 octubre 2009

Un nou magnífic concert de Ramon Rodríguez que es presenta amb el nom de The New Raemon . Junt a la seva banda van actuar a l'Auditori de Barcelona, presentant el seu nou disc, el qual també recomano a tothom "La dimensión desconocida".
L'auditori: Un lloc que ja de per si fa especials els concerts, però The New Raemon li va acabar de posar el seu toc personal que fa que cada concert sigui únic.
Aquest cop juntament amb Francisco Nixon, el qual tot i el lloc on actuava molt no va brillar.

Aprofito també per destacar, tot i la organització, el concert del festival l'Altaveu de St. Boi. Al qual també vam assistir.

SI LA COSA FUNCIONA - cinema


SI LA COSA FUNCIONA (VOS) - Woody Allen
Woody Allen torna a Nova York amb una comèdia moderna sobre un extrany misàntrop i una ingènua e impresionable jove del sur que se'n va de casa. Quan els seus estrictes pares vénen a buscar-la, es troben de sobte inmersos en sorprenents i confoses situacions romàntiques. Tots descobreixen que trobar l'amor és sols una combinació de trobaments afortunats i d'apreciar el valor de si la cosa funciona...

Una divertida i original comèdia de Woody Allen. Poc i molt es pot dir d'aquesta pel·lícula, a part de recomanar-la i dir que les situacions que es viuen realment només poden passar en el món de Allen.

El secreto de sus ojos - cinema


El secreto de sus ojos
Basada en la novel·la de Eduardo Sacheri anomenada “La pregunta de sus ojos”, a la que Juan José Campanella ha adaptat per la gran pantalla.
Benjamín Espósito acaba de jubilar-se després de treballar tota una vida como empleat en un Jutjat Penal. Per ocupar el seu temps lliure decideix escriure una novel·la, basada en una història real de la qual ha estat testimoni i protagonista.
Reconstruir el pasat el conduirà a endinsar-se en els seus propis sentimients, les seves pròpies conductes i decisions. Y trobar la veritat acabarà per convertir-se no en un objetiu literari, sinó en la clau li obrirà la puerta per viure la resta de la seva vida.

Un film que barreja estats en el temps, comença en el present però constanment fa referències al passat, mostrant els mateixos personatges anys enrere. Podem destacar en aquest aspecte la bona caracterització dels personatges. En general podem dir que té moments dramàtics, romàntics, qüotidians, etc... i tot amb accent i aquesta manera d'expressar-se purament argentina.
El repartiment compta amb actors de la talla de Ricardo Darín, que tot i que la seva interpretació sigui excel·lent, sempre ens recorda a l'anterior pel·lícula que ha fet... sigui quina sigui....
  • Ricardo Darín > Benjamín Esposito
  • Guillermo Francella > Sandoval
  • José Luis Gioia > Molinari
  • Javier Godino > Gómez
  • Pablo Rago > Morales
  • Soledad Villamil > Irene Menéndez Hastings

La noia que somiava en un llumí i un bidó de gasolina - Millenium 2 - cinema

La noia que somiava en un llumí i un bidó de gasolina - Millenium 2

La nova entrega de la Triologia de Larsson: la Lisbeth Salander pren el protagonisme en la història i en el transcurs d'aquesta anem descobrint coses del seu passat que fan compendre més el personatge. Podem dir que la novel·la té molt més contingut i intriga que la pel·lícula. Crec que aquest cop en el film, a diferència del primer, no han sapigut copçar els punts més importants i queden molt caps importants sense acabar de lligar. És evident que tot el que hi ha al llibre no es pot plasmar en la pantalla però com deia a diferència del primer que crec que van saber transmetre l'escència del llibre en aquest segon crec que s'han quedat una mica curts amb petits detalls que donen sentit a les coses. Sobretot en les escenes d'acció, crec que una mica lights pel que realment podrien haver estat. Amb tot ressaltar el paper de l'actriu "Noomi Rapace", és el que et fa sortir amb bon regust de boca del cinema.

Moon - cinema

Moon
La pel·lícula 'Moon', l'òpera prima de Duncan Jones, fill de David Bowie, ha estat la gran triunfadora del 42 Festival Internacional de Cine Fantàstic de Sitges, amb els galardons a millor pel·lícula, millor guió, millor actor (Sam Rockwell) i disseny de producció.
Crec que tots ben merescuts. És una pel·lícula amb un guió original, tot i que la idea principal segurament hi deu haver mils de pel·lícules que el tracten però crec que li ha donat un nou enfocament que el fa original i interessant.

Hoy no me puedo levantar

"Hoy no me puedo levantar" - Musical de Mecano. 26 Setembre 2009. - Teatre Tívoli. Bcn.

<<>> Un clar homenatge a la música del mític grup. Un musical amb una gran muntatge, i amb músics de qualitat a l'escenari. Per passar una bona estona, gaudint de la música i l'espectacle. No crec que sigui el musical de la meva vida i no he estat mai una incondicional de Mecano, però s'ha de reconèixer que un es deix endur al llarg de les 3 hores aprox. que dura l'espectacle per la música i per la vida d'aquests dos joves que es llencen a l'aventura per un somni. Humor, alegria, penes, desgràcies.... es barregen dins aquest espectacle. Com a curiositat, la meva sorpresa va ser tobar una companya d'escola d'EGB (uns cursos per sota meu) a dalt de l'escenari... :)

martes, 13 de octubre de 2009

Viatge a Menorca

13-18 setembre 2009 - un lloc indispensable, és el 2º viatge que faig allà i espero poder repetir, i repetir, i repetir... és un lloc amb molt d'encant ple de racons interessants. Tant si fa calor com si no en fa el suficient per poder gaudir de la platja és un lloc agradable i interessant per passar-hi uns dies de descans.
Destacat d'aquest 2º viatge: Far del Cap de Cavalleria, situat en el punt més al nord de Menorca i elevat sobre uns penya-segats de 94 metres...

domingo, 16 de agosto de 2009

Enemigos Públicos - Cine

"Enemigos Públicos" explica la vida dels famosos gàngsters americans John Dillinger, Baby Face Nelson i Pretty Boy Floyd durant la onada de crims que hi va haver en la década de 1930. L'aclamat cineasta Michael Mann dirigeix a Johnny Depp, Christian Bale i als oscaritzats Marion Cotillard en el thriller d'acció PUBLIC ENEMIES, la història del llegendari bandit de l'època de la Gran Depresió, John Dillinger (Johnny Depp), el carismàtic atracador de bancs que es va convertir en l'objetiu número u del incipient FBI de J. Edgar Hoover i del seu millor agent, Melvin Purvis (Christian Bale), i en un heroi popular pel sofert poble. Ningú era capaç de detenir a Dillinger i a la seva banda. No había presons que se li resistisin. Gràcies al seu encant personal i les osades fugues era aplaudit por quasi tot el món, des de la seva nòvia Billie (Marion Cotillard) fins l'home de peu que no sentia simpatia alguna pels bancs que habien enfonsat el país en la depresió. Les aventures de la banda de Dillinger, que posteriorment incluirien al psicòpata Baby Face Nelson (Stephen Graham) i a Alvin Karpis (Giovanni Ribisi), entretenien a la majoria, però J. Edgar Hoover (Billy Crudup) va tenir la idea de servir-se de la captura del bandit per començar a transformar el seu “Bureau of Investigation” (Oficina d'investigació) en el que seria el FBI.

Tornem de nou a veure a Johnny Depp encarnant un peculiar personatge, en el recent estrenat film, 14 d'agost, "Enemigos Públicos". Un film protagonitzat per dos dels actors de moda com són Johnny Depp i Christian Bale. Un pel·lícula basada en el personatge de John Dillinger, famós atracador de bancs, 1930. Una pel·lícula interessant però que no aconsegueix arribar a ser una "gran pel·lícula" amb totes les lletres. En un principi tot apunta a que ho hagi de ser: director de renom, com és Michael Mann, actors de la talla de Depp i Bale, una ambientació a l'epoca molt realista, basant-se amb una història real amb potencial, amb apunts de cinema clàssic molt ben treballats. Però hi ha alguna cosa que falla i fa que quedi en intent i en un pel·lícula per passar simplement una tarda, agradable aixó si. Realment no crec que sigui la millor interpretació de Depp, tot i ser el tipus de personatges en els que encaixa. 2h 20 min. d'acció que potser s'haguessin pogut ressumir amb menys metres de cel·lulosa.

Titol Original - Public Enemies
Duración - 140 minutos
Any - 2009
Guión - Michael Mann
Director - Michael Mann
Actors: Johnny Depp, Christian Bale, David Wenham, Stephen Graham, Marion Cotillard, Channing Tatum, Giovanni Ribisi, Stephen Dorff, Adam Mucci, Billy Crudup, Stephen Lang, Shawn Hatosy, Emilie de Ravin, James Russo

Els gossos de Riga - Henning Mankell

Un bot a la deriva amb dos homes morts encorbatats i estranyament abraçats apareix a la costa d’Ystad, territori policial de Kurt Wallander, l’inspector suec conegut per la seva manera particular i personalista de dur a terme els casos que li assigna l’atzar. Aquesta vegada, les pistes el porten cap a Riga, Letònia, on L’únic policia amb qui podia comptar, Karlis Liepa, és assassinat. És l’any 1991 i les ombres d’un passat feixuc planen sobre Letònia.Wallander es trobarà enmig d’una atmosfera sòrdida i es deixarà arrossegar, per amor a una dona, cap al cor de la resistència letona, que l’obligarà a viatjar amb una identitat falsa. I mentre els seus col.legues suecs es pensen que és als Alps esquiant per refer-se d’un atac d’estrès, Kurt Walllander intentarà sobreviure a la persecució implacable dels gossos de Riga.

Una aventura més del inestimable Kurt Wallender, després d'haver llegit el "Tallafocs", on s'enfrontava a uns terroristes "idealistes" que volien reiniciar el món provocant un caos informàtic als punts més importants de l'economia mundial. Aquí el veiem enfrontar-se a la màfia Letona. Contrabant, assessinats a sang freda, corrupció i amor, com no, és la barreja que trobem en aquesta nova entrega del suec Hannig Mankell. En la meva opinió vaig trobar més original i interessant la història del "Tallafocs", però "Els gossos de Riga" també té molta intriga i emoció però potser trobo que la trama és més àgil, i potser no tan original. I tot i que totes les històries són molt inversemblants, i increïble de creure que un personatge com Wallander sigui capaç d'assimilar i aconseguir sortint-se'n, realment té una bona estrella, aquesta realment ens mostra que té un angel de la guarda que el protegeix, ja que realment se'n surt de tot per cops de sort, potser és la gràcia del personatge però en aquest cas potser és massa exagerat. He de dir que sempre, en certa manera, el personatge, m'ha recordat una mica a la sèrie d'antena 3, "Los hombres de Paco". Policies de barri que s'enfronten a casos fora de sèrie, i que tot i la seva falta d'experiència i la seva poca gràcia ja com a persones, se'n surten com gran herois. Tot i haver escenficat escenes ridícules i demostradores de gran poca traça però que per l'atzar de la vida se'n surten amb èxit. Val a dir que en aquest llibre hi ha un escena cap al final del llibre quan la cosa està més interessant, que retrata amb exactitud tot el que estic explicant.... (l'haureu de llegir si ho voleu saber ;)...)

En fi, una aventura més d'aquest, a pesar de tot, entranyable personatge com és Kurt Wallander, un policia que passa dels 40, separat i sense cap esperança per refer la seva vida sentimental, que li agrada massa el beure, i acomodat en la seva vida de policia de poble que de tant en tan es veu interrompuda per casos increïblement inversemblants.

Seguirem les seves aventures, a veure en quins altres embolics es possa....

Bibliografia Henning Mankell:



lunes, 10 de agosto de 2009

Más oscuro que la noche - Michael Connelly

Harry Bosch participa com a testimoni en un judici en el que s'acusa a un director de cine de l'assessinat d'una actriu. Mentrestant, Terry McCaleb rep la vista d'una antiga companya de treball que sol·licita la seva ajuda en la ressolució d'un cas difícil. L'assessinat que ara ha d'investigar és del tipus d'homicidis complexos amb els que tractava freqüentment durant els seus dies al FBI. A mesura que McCaleb desentranya les claus d'aquest escabrós assessinat, Bosch pren major protagonisme en un judici del que està pendent tota la ciudad de "Los Ángeles".
Michael Connelly - és nascut el 21 de juliol de 1956 a Philadelphia (Pennsylvania). És un novelista EEUU, autor de novel·les policíaques, les més conegudes són les protagonitzades pel detectiu del Departament de Policia de "Los Ángeles" Hieronymus "Harry" Bosch, nomenat així a partir del pintor neerlandés Hieronymus Bosch, "El Bosco". The Black Echo (El eco negre), la primera novel·la protagonitzada per Bosch, va guanyar el Premi Edgar otorgat pels Escriptors de Misteri d'Amèrica en el 1992. A més de les novel·les de Bosch, Connelly també ha escrit altres obres, entre les que s'inclouen "Blood Work" (Deute de sang), que va ser adaptada al cine en el 2002 amb la direcció i protagonisme de Clint Eastwood. Connelly es va graduar en Periodisme per la Universitat de Florida en el 1980. Després va treballar com a periodista en Daytona Beach i Fort Lauderdale (Florida). En 1986 va ser coautor d'un article que va ser nominat a Premi Pulitzer, després del qual li van oferir una feina com a reporter al "Los Angeles Times".
"Más oscuro que la noche" relata en paral·lel dos casos d'assessinat que inicalment no tenen res a veure entre ells però que al final tenen un mateix denominador comú. Per una part hi ha l'investigació del cas de Storey, un director de cine de Hollywood, que és acusat de matar a una jove actriu en el transcurs d'una cita entre el dos. On Bosch és un del principals testimonis ja que va estar a l'escena del crim com investigador i va seguir professionalment tot el cas. En aquest relat és interessant veure com es segueix tot un judici, relament et dóna la sensació que estás en un judici de veritat. I per altra banda McCaleb, ja retirat del FBI, per l'operació de cor que va patir 2 anys enrere, rep la petició d'ajuda d'una antiga companya per investigar i trobar alguna pista en un cas d'assassinat on la víctima es va trobar en un escenari preparat i amb simbolismes destacats. En un principi semblen casos completament aïllats però a mesura que avancen es van trobant en el camí, fins al punt de ser Bosch el principal sospitós de la mort.
Un llibre de novel·la policíaca interessant, àgil de llegir, no molt extens, que enganxa. Amb una trama interessant, ben argumentada i crec que molt realista. Cal destacar, com a curiositat, el paral·lesime que fa amb el nom de l'investigador Hieronymus "Harry" Bosch, l'obra de l'artista "El Bosco" - "El jardí de les delícies" i el cas que investiga McCaleb.
Pels que heu quedat engaxats aquest tipus de novel·les per culpa de Larsson, és una bona manera de continuar...
Jo, personalemt, és el primer llibre de Connelly que llegeixo, i ha estat una agradable sorpresa, i saber que té un abans i un després, amb una continuitat de personatge m'ha semblat molt interessant... El vaig llegir atreta per l'anècdota de que es parli del "Jardí de les delícies" però me trobat amb un relat que m'ha enganxat i m'ha deixat amb ganes de més...
Bibliografia :
El veredicto - 2009
El inocente - 2009
El observatorio - 2008
Echo Park - 2008
Último recurso - 2006
Cauces de maldad - 2004
Luz perdida - 2003
Ciudad de huesos - 2002
Más oscuro que la noche - 2001
Luna funesta - 2000
El vuelo del ángel - 1999
Deuda de sangre - 1998
Pasaje al paraiso - 1997
El poeta - 1996
El último coyote - 1995
La rubia de hormigón - 1994
Hielo negro - 1993
El eco negro - 1992

Aquàrium - Barcelona

L’Aquàrium de Barcelona és el centre marí lúdic i educatiu més important del món en temàtica mediterrània. Un conjunt de 35 aquaris, 11.000 exemplars de 450 espècies diferents, un túnel submarí de 80 metres, sis milions de litres d’aigua i un immens Oceanari, únic a Europa, fan d’aquest centre un espectacle únic i una referència d’oci que ja ha estat visitat per més de 14 milions de persones.

Inaugurat el 8 de setembre de 1995, ha utilitzat la tecnologia de darrera generació per reproduir al més fidelment possible els diferents ambients que representa. El conjunt de les seves exposicions el constitueixen: un recorregut de 21 aquaris que mostren les meravelles de les diferents comunitats marines del mar Mediterrani (entre els quals trobem l’immens Oceanari) i dels acolorits mars tropicals; l’exposició Planeta Aqua i l’espai Explora!



Quan ets petit les coses realment semblen més grans i espectaculars!

A favor de l'aquarium he de dir però que organitzen moltes activitats, i realment està fet a mida de nen. L'oceanogràfic de València està, potser, més recomanat per als "nens grans"....
Amb tot no s'ha de treure mèrit al Aquarium de barcelona ja que les instalacions estan correctes i per mantenir unes instal·lacions com aquestes en perfecte estat crec que no és fàcil.

Arrástrame al infierno - Sam Raimi

Christine Brown (Alison Lohman) és una ambiciosa apoderada d'un banc de "Los Ángeles" que surt amb un home encantador, el professor Clay Dalton (Justin Long). Tot els hi va molt bé fins que la misteriosa Sra. Agnus (Lorna Raver) va a veure-la al banc per demanar-li que retrasi les mensualitats de la seva hipoteca. Ara bé, ¿ha de Christine fer cas al seu instint i ajudar a la vella? ¿O poster seria millor negar-se i quedar bé amb el seu jefe i conseguir l'ascens que està esperant? Christine s'inclina per la segona opció, i la Sra. Agnus perd la seva casa. La vella decideix venjar-se i li envia la maledicció del lamia, convertint la seva vida en un infern. Perseguida por un esperit malvat i davant l'incomprensió del seu escèptic xicot, Christine busca l'ajuda d'un vident (Dileep Rao) per salvar la seva ànima d'una condena eterna. En un intent d'ajudar-la a recobrar una vida normal, el vident la guia per una frenètica carrera per invertir el malefici. Però les forces del mal s'apropen y Christine ha d'enfrentar-se a algo impensable: ¿fins on està disposada ha arribar per allibrar-se de la maledicció?


Del director Sam Raimi (la trilogía de Spider-Man i les entregues de EvilDead/Posesión infernal) torna al gènere de terror amb ARRÁSTRAME AL INFIERNO, una original historia d'una jove que intenta desesperadament trencar una terrible maledicció.
Un film on es tracten els temes de la humilitat personal, el fer el que sigui per aconseguir els teus objectius, i l'egoísme propi.... serien els trets principals de la pel·lícula, tot barrejat amb dosis de terror i humor barrejades a l'estil propi de Sam Raimi.
La noia s'ha d'enfrontar a difícils desicions les quals, totes, tenen les seves conseqüències.
Si voleu passar una estona amb tensió i endur-vos algun que altre ensurt però de camí riure una estoneta i passar una estona entretinguda us la recomano. No podem dir que sigui una comèdia ja que realment està dins el gènere de terror, però hi ha escenes que no pots evitar-ho, una característica dels films d'aquest director. I amb un inesperat final.

Títol: Arrástrame al infierno
Títol original: Drag me to Hell
Director: Sam Raimi
Guió: Sam Raimi, Ivan Raimi
Actors: Alison Lohman, Justin Long, Jessica Lucas, Lorna Raver, David Paymer, Dileep Rao, Adriana Barraza, Fernanda Romero, Reggie Lee, Alex Veadov, Bojana Novakovic, Bill E. Rogers

miércoles, 5 de agosto de 2009

La Ilíada - Teatre

Fins al 9 d'agost sota la volta gòtica de la Biblioteca Nacional de catalunya s'està representant la Ilíada, basada en l'obra de l'Italià Alessandro Baricco que a al vegada s'inspirava amb el gran poema de Homer, sobre la tragèdia d'Aquiles en la guerra de Troya.
L'obra està a mans de 5 dones, són elles les prenen el protagonisme, les que exliquen la història. Mar Ulldemolins, Mercè Arànega, Mercè Anglès, Anna Güell i Àngels Sánchez són les actrius que es posen a la pell dels personatges. I ens transporten a vegades de manera dramàtica, a vegades de manera còmica als aconteixements de la tràgica guerra de Troya. El fet de transportar la història a boca de les dones és pel director de l'especacle un repte ja que la Ilíada és un text escrit per homes i per a homes, que narra un fets molt tràgics i dramàtics. Però a la vegada s'ha de tenir en compte que les dones al llarg de la història són qui finalment pateixen les guerres, les reals espectadores de les cruels històries que acostumen a esdevenir en una batalla.
Un treball de teatre clàssic, presentat de manera moderna. Treballant tots els aspectes del teatre: la gesticulació, la narració, la interpretació, l'expressió corporal... les cinc actrius ens transporten al bell mig d'aquesta cruenta batalla...
Només em queda felicitar-les per la gran feina realitzada.
S'acaba aquest cap de setmana però torna al setembre. A la Biblioteca Nacional de Catalunya, ubicada al c/ Hospital de Barcelona.

martes, 28 de julio de 2009

La reina al palau dels corrents d'aire - Stieg Larsson.

!!!!! Avís abans de començar llegir: si no heu llegit la 2º part salteu-vos el primer paràgraf on s'explica l'argument... es desvelen coses importants... que si no heu llegit el 2º llibre no sabeu que han passat....
és una recomanació....!!!!!

"Com ja imaginàvem, Lisbeth no està morta, tot i que no hi ha moltes raons per cantar victòria: amb una bala al cervell, necessita un miracle, o el més hàbil cirurgià, per salvar la vida. L'esperen setmanes de confinament en el mateix centre on un pacient molt perillós sigueix acosant-la: Alexander Zalachenko, Zala. Des del llit de l'hospital, tot i el seu estat greu, Lisbeth fa esforços sobrehumans para mantenir-se alerta, perquè sap que les seves impresionants habilitats informàtiques van a ser, un cop més, la seva major defensa. De mentres, amb una Erika Berger totalment inmersa en les lluites de poder i les estratègies comercials del poderós diari Svenska Morgon-Posten, en hores baixes per el descens de les vendes i els anunciants, Mikael se sent molt sol. Potser Lisbeth l'hagi apartat de la seva vida, però a mesura que les seves investigacions avancen i les fosques raons que estan darrera el complot contra Salander va agafant forma, Mikael sap que no pot deixar en mans de la Justícia i de l Estado la vida i la libertat de Lisbeth. Pesen sobre ella duríssimes acusaciones que fan que la policia mantingui l'ordre d'aïllament, així que Kalle Blomkvist haurà d'ingeniar-les per arribar fins a ella, ajudarla, inclús que ella no vulgui, fer-li saber que sigueix allí, al seu costat, per sempre"...


Ja he finalitzat la triologia sueca més mediàtica del moment... Millenium. De Stieg Larsson. La reina al palau de les corrents d'aire... més de 800 pàgines d'intriga i emoció, no sabria dir si és el millor dels tres com molts diuen.. crec que cada un té les seves coses bones i dolentes, i m'és complicat decidir-me fermament cap a un concret, tot i que si és cert que aquest últim la trama potser és molt interessant. Jo crec que és la suma dels 3, preferixo fer una valoració final conjunta més que per separat.

Realment la Lisbet Salander agafa el protagonisme total de la història en aquesta 3º edició... tot i que amb un final una mica evident, típic final feliç... tot s'acaba bé... no moltes sorpreses en el final. Tot i que està molt ben escrit i passen moltíssimes coses interessants, però quan acabes penses, bé, s'acabat tot bé!... no hi hagut cap sorpresa d'última hora.

També he de destacar que havia llegit en diverses entrevistes i reportatges que en el 3º llibre un dels personatges principals es moria igual que l'escriptor com ja havia comentat en alguna entrada anterior en aquest blog. I realment me endut la sorpresa de que no és així?? o no??? no ho entès això.....
espero que no sigui la traducció catalana que han canviat el final, ja que després de les múltiples faltes en la traducció i d'ortografia que es poden trobar al llarg del llibre potser s'han equivocat amb el final també... ;)... és l'únic pero que li poso al llibre però relament aquest tema afecta directament a l'editorial i no l'escriptor, clar. Per tant la seva feina és un 10. Realment tenia una imaginació iincreïble.... i haver acabat la 3º entrega és trist saber que no en tindrem de noves, que s'ha acabat. No n'hi ha més...

Cal destacar en lletres ben grans que la traducció al català no està molt acurada, i si ens cobren el mateix.... ens podrien fer un descompte per falta.... :) no hi haurien de treballar-ho igual no?.... i pel que he llegit és molt possible que la traducció al català no s'hagi fet directe de l'original!

He de confessar que he estat totes les vacances enganxada al llibre i no hi havia manera de deixar-lo!....

Com a curiositat: Títols originals dels 3 llibres: Män som hatar kvinnor, Flickan som lekte med elden, i Luftslottet som sprängdes; que correspondrien, en traducció directa, a: Els homes que odiaven les dones, La noia que jugava amb foc i El castell a l'aire que esclatà... alguns modificats, com veieu, diu que per tema màrqueting. Crec que aquesta traducioinveció no acaba de convèncer per entendre bé la relació amb la història.

Ha estat un gran boom i s'ha convertit en una triologia molt mediàtica, però he de dir que ben merescut, crec que hi ha una gran feina feta per part de l'escriptor i es mereix l'èxit que ha obtingut. Pels reticents pel fet de que s'hagi convertit en algo tan comercial s'ha de dir que val la pena llegir-lo i gaudir del món Larsson. També he de destacar diversos autors suecs que també escriuren novel·la negra / policíaca. Desde suècia ens arriben realment molt bones propostes, si Larsson us ha enganxat aquests altres escriptors no us defraudaran.

Us recomano en concret a Henning Mankell o també m'han parlat molt bé de Marianne Fredriksson tot i en aquest cas encara no n'he llegit res.

Puntuació: 9.


Últimes pel·lícules vistes al cine....

Dia 25 de Juny.
HARRY POTTER i el misteri del príncep.

Per no perdre fil i no trencar la tradició, dissabte a la nit vaig anar a veure la nova entrega de Harry Potter. Cada cop es crea un aire més fosc i més d'acció, crec que cada cop menys adequat per nens petits. Els personatges també ja molt crescuts comencen un nou curs a l'escola Howargs. Serà un curs mogut tant a nivell d'hormones com d'acció. Dumbledore li demana ajuda a Harry per buscar els "Horricreus" on Voldemor ha repartit la seva ànima i és la única manera de poder destruir-lo definitivament. Però la missió queda truncada amb la mort de Dumbledore a mans de Snape. Però Harry no es rendirà en la seva lluita personal contra el mal i seguirà la búsqueda. De la pel·lícula m'agradaria destacar els paisatges que hi surten, són espectaculars!... el castell on es roden les aventures de Potter realment és digne de visitar si mai ens acostem per Escòcia crec que es mereix una visita, no pel fet que sigui l'escenari de les avetures del mag més famós sinó com arquitectura i paissatge mereix tal visita. Si ets seguidor d'aquesta sega, us la recomano... la pel·lícula, com sempre, tècnicament està molt ben feta. I les interpretacions cal destacar a Draco, realment transmet l'angoixa que està vivint per poder complir les ordres de Voldemort.


Dia 26 de Juny.
IMAGO MORTIS.

Una producció espanyola, italiana i irlandesa. És un triller de terror amb un tema interessant, es basa amb un fet històric com és l'invent de la Tanatografia, que es va inventar anys abans de la fotografia, i consistia en extreure la última imatge vista per la persona abans de morir, des de la retina a través d'un procés químic. La pel·lícula fantaseja amb aquesta tècnica fent la seva pròpia història. Van ser 105 min. aprox. de tensió i por. En l'aspecte tècnic realment és una pel·lícula de terror clàssica, apujar la música per crear tensió.... cares molt expressives dels actors, etc... però tot i tenir una base clàssica, està molt ben adaptada als nostres dies. I el tema crec que és original. He de reconèixer que no era aficionada al cinema espanyol, però en els últims temps he vist produccions molt interessants. M'agradaria destacar la interpretació de Alberto Amarilla, protagonista... realment sembla que està patint i ben espantat per tot el que passa. I com un pro no queda molt clar el perquè de les aparicions dels fantasmes. En un inici si que semblen tenir un sentit però el que no acaba de quedar molt clar és el final, en aquest aspecte.

Actors: Alberto Amarilla, Oona Chaplin, Geraldine Chaplin, Leticia Dolera y Álex Angulo. El resto del reparto lo completan Francesco Carnelutti, Silvia De Santis, Francesco Martino, Kenji Kohashi y Paolo De Vit.

Recomanable si t'agrada el cine de terror.

jueves, 2 de julio de 2009

Tres dies amb la família - Cinema

Després d'anys d'estar a l'estranger, Lea ha de tornar sobtadament a Girona per assistir al funeral de son avi. La mort reuneix tres dies la família Vich, després d'una llarguíssima dispersió. Tots els mals que s'arrosseguen acaben sortint quan Lea s'adona que no pot conviure amb tanta hipocresia. Film premiat a Màlaga.


El dissabte 27 vaig anar veure aquest film català que s'ha presentat recentment a la gran pantalla. Segurament molta gent quan llegeixi l'argument pensarà "una peli més que reuneix la família etcetcetc "... i si, no s'equivocaran!.... en el que s'equivocaran serà en dir "una peli més".... ja que tot i tenir un tema molt recorrent i del qual s'han fet infinitats de pel·lícules no és una peli més, crec que ha tractat el tema d'una manera diferent... reflectint una realitat tan real!.... realment et pots sentir tan identificat amb els personatges representats i les situacions... que realment hi ha moments en que surts de la pantalla per estar observant relament una escena quotidiana de qualsevol família que pots trobar arreu o simplement la teva pròpia família. Apareixen un seguit de personatges i situacions, que crec molt difícil relament de poder caracturitzar-los de manera tan real.... i naturals....


Realment el que també la fa diferent de moltes pelis que han recorregut al tema de la família és que realment no apareixen històries rebuscades ni excessivament dramàtiques, són conflictes molt quotidians de petits rencors, malentesos, males evinences i voler guardar les aparences...


Cal destacar les interpretacions dels actors, destacant la d'un gran veterà com és Eduard Fernàndez que dóna crèdit al film i no menys tenir la interpretació de Nausica Bonnín, cara coneguda per la sèrie El Cor de la Ciutat.


Us la recomano si voleu sortir del cine comercial i convencional i veure quelcom diferent.


Direcció: Mar Coll.
Intèrprets: Nausica Bonnín, Phillippine Leroy-Beaulieu; Eduard Fernàndez.
Gènere: Drama.


Puntuació: 8

Hamlet (teatre)

Hamlet, fill del recentment mort rei de Dinamarca, descobreix, per l’aparició del fantasma del seu pare, que aquest ha mort de manera terrible. El seu propi germà, Claudi, l’ha enverinat. El príncep comença a dubtar de tot en aquest moment. Qui diu la veritat? És real l’aparició? A qui ha de creure? A partir de certs aconteixements i comportaments dels qui l’envolten, Hamlet es convenç de la tragèdia que realment amaga la mort del seu pare. Una lluita pel poder organitzada per Claudi que ha estat capaç de matar al seu propi germà i casar-se amb la dona del seu germà, la reina Gertrudis. Hamlet fill comença a comportar-se de manera incomprensible per a la resta de gent que l’envolta. Tothom el pren per boig i realment ell viu en aquesta confusió fins al límit. A palau s’aniran creuant les històries de la pitjor manera possible, fins acabar desencadenant un seguit de morts innecessàries (com la de Poloni) però que finalment, seran la única manera de treure a la llum la veritat sobre la mort del rei. Pel camí, el pobre príncep es trobarà sol i perdrà la seva estimada Ofèlia, la seva enganyada mare Gertrudis i també els seus amics de l’ànima.

El passat dijous 25 vam anar a veure a la Biblioteca Nacional, al c/ Hospital. La versió que s'està representant aquest dies de Hamlet. Més de 3 hores d'espectacle però que es viuen intenssament i que val la pena gaudir.

Un Hamlet, complet però modern i amè... Realment una molt bon muntatge i una bona adaptació, destacant per sobre de tot la gran qualitat d'interpretació dels actors, fan de la obra un gran espectacle. Val a dir que l'obra en si ja ho avala però m'agradaria remarcar que els actors i l'espai fan que tot plegat sigui un Hamlet ben rodó.... no voldria caure en el tòpic d'elogiar el protagonista pel sol fet de ser protagonista, però en aquest cas Manrique treu les seves millors armes per interpretar un Hamlet tocat del bolet, boig a més no poder però molt conscient dels seus objectius i amb fam de venjança pels qui van matar al seu pare.

Realment la Biblioteca Nacional, crec que s'ha convertit en un escenari molt encertat i adient per representar segons quins espectacles, crec que li dóna l'ambient i caliu que a vegades falta en un teatre. He de dir que estava a primera fila, cosa que recomano si decidiu anar a veure aquest espectacle. I ho vaig viure tan intensament que hi havia moments en que realment sembla que estiguessis dins la història i aquesta fos ben real.... veure els artistes patint, cridant, plorant just al teu davant realment impressiona i et fa viure les coses d'una manera especial, realment et dóna la sensació de que estan interpretant per a tu solsament.

L'adapció del text, l'escenografia, la interpretació realment està molt acertada en els temps que corren, en l'estètica actual, ... trenquen el dramatisme d'aquesta obra amb uns tocs d'humor que crec que és el toc de gràcia de l'obra... i alguns detalls curiosos com la repetiva costum d'encendre's un cigarret, Hamlet, amb un encenedor que no crec que sigui d'època... una petita anècdota que em va fer gràcia.

Realment Manrique ens transmet un Hamlet expressiu, lluitador, intel·ligent, que pateix, que té fam de venjança pels fets ocorreguts i que no s'atura davant de res.

Relament podria omplir moltes línies parlant i elogiant l'espectacle però bé, el millor és que l'aneu a veure! us el recomano de debò.... és un dels espectacles que un no hi pot faltar! s'ha de veure....

Com a curiositat, ja fora del l'espectacle estrictament.... he de dir que el dia que jo vaig assistir a l'obra hi havia una bona part representant del sector amb la presència d'actors de la talla d'Àlex Casanoves i actors varis, cares conegudes per les diverses sèries catalanes d'actualitat com la Marcela de Vent del Plà, entre altres. I també va comptar amb la presència dels "Polonis" Queco Novell i del imitador del Duran i LLeida al programa Polònia de TV3. Només un apunt curiós, sempre fa gràcia, i en part és un possible aval, o bé que els actors que surten tenen bons amics ;)...

Autor: William Shakespeare
Director: Oriol Broggi
Intèrprets: Julio Manrique, Ramon Vila, Carme Pla, Carles Martínez, Jordi Rico i Aida de la Cruz
Gènere: Drama
Idioma: Català
Data inici: 05/06/2009
Data fi: 17/07/2009

Horari esdeveniment: De dilluns a divendres, a les 20.30 h
Espai: BIBLIOTECA DE CATALUNYA
Adreça: c/ Hospital, 56
Població: Barcelona
Com arribar-hi: L3 (Liceu) Bus 14, 18, 38, 59, 91

Puntuació: 10 (tot i haver de tornar amb taxi a casa per la llarga duració de l'espectacle ;) .... aquí faig una crítica al transport públic entre setmana..... però va valdre la pena...)



Informe per a un policia volador (teatre)

Anna, trenta-cinc anys, metge forense, extremadament competent, racional i ordenada ha de portar a terme la investigació més complicada de la seva carrera: la seva mare ha estat trobada morta i la policia ho ha qualificat d’accident. Per demostrar que algú va acabar amb la seva vida i esbrinar qui ho va fer, inicia un recorregut que li permetrà conèixer-se ella mateixa i descobrir esdeveniments del seu passat que fa molt de temps que havia renunciat a saber.


Fa ja un parell de setmanes que vaig anar a veure aquesta obra de teatre a la sala Muntaner, i bé, una obra entretinguda, per passar una tarda de diumenge o tenir l'excusa per sortia una estoneta a la nit i després anar a pendre alguna coseta després.
La interpretació per part d'Àurea Màrquez és molt correcta, cal destacar la dificultat d'un monòleg d'aquesta durada i intensitat i temàtica. He de dir que pel meu gust, se'n surt molt bé. Tot i que en algun moment és fàcil despistar-te en la història ja que és tot plegat una mica embolic amb tots els personatges que hi apareixen... és un guió interessant. El fet de que estigui representat en monòleg ho fa diferent. Ho vaig trobar interessant... que un tema tan complex com una investigació criminal es pogués dur a terme amb un sol personatge, quan són molts els que tenen a veure amb la història.
Els que estigueu interessats teniu alguns dies encara, fins el 12 de juliol. És recomanable, si t'agrada habitualment el teatre i vols passar una tarda de dissabte o diumenge.
Autor: Mercè Sarrias
Director: Miguel Casamayor
Intèrprets: Àurea Márquez
Gènere: Thriller
Idioma: Català
Data inici: 01/07/2009
Data fi: 12/07/2009

Horari esdeveniment: De dimecres a dissabte, a les 21 h. Diumenges, a les 18.30 h
Espai: SALA MUNTANER
Adreça: C. Muntaner, 4
Població: Barcelona
Com arribar-hi: Metro: L1 i L2 (Universitat) Bus: 24, 41, 55, 64, 91, 141, N6
Puntuació: 7

lunes, 1 de junio de 2009

Els homes que no estimàven les dones - "la peli"

Fa 40 anys, Harriet, va desaparèixer en mig d'una reunió familiar, a la mansió del tot poderós clan dels Vanger, en una illa incomunicada a causa d'un accident. El seu cos mai es va trobar, però el seu tiet sempre ha estat convençut que la van assessinar, i que l'assassí és un membre de la família. Veient que arriba a la vellesa i veu la mort propera, no havent pogut esbrinar mai la veritat decideix contractar a Mikael Blomkvist, un periodista que es dedica a destapar escàndols financers i polítics, el qual dirigeix una revista Millenium, però en el seu últim reportatge ha tingut mala sort i és condemnat a 3 mesos de presó. Mentre espera entrar a complir condemna accepta la feina de Vanger. Per atzar coneix a Salander, una hacker professional, marginada social, extranya i dura. La qual l'ajudarà en la investigació. Quan la parella relaciona la desaparició de la Harriet amb un seguit de terribles assassinats comesos 40 anys enrere, es comença a descobrir una trama fosca i horrible que afecta directament a la família Vanger. Però la família és mol te reservada i els dos protagonistes descobreixen fins a quin punt seràn capaços d'arribar per protegir el seu secret. "Els homes que no estimàven les dones" és el primer de la trilogia Millenium escrita per Stieg Larsson, el qual ha venut ja més de 10 milions d'exemplars en tot el món. Per desgràcia, Larsson, no va viure el suficient per poder veure en el fenòmen en que s'ha convertit la seva obra, ja que va morir de sobte, al poc d'entregar els manuscrits al seu editor.


Per fi ha arribat la pel·lícula!, ...
al cap de molts pocs dies d'haver-se estrenat l'adaptació d'un altre bestseller, "Àngels i Dimonis", arriba a les pantalles l'adaptació del primer llibre de la triologia de Stieg Larsson "Els homes que no estimaven les dones", una pel·lícula molt esperada pels fans de les novel·les de l'escriptor suec. Jo he de confesar que després d'haver vist la pel·lícula "Àngels i Dimonis", tenia una mica de por ja que l'adaptació de Dan Brawn em va decepcionar una mica si ho comparem amb el llibre, com ja comentava en el blog, en l'anterior entrada. Però he de dir que en aquest cas, he disfrutat molt durant les 2 hores i mitja que dura la pel·lícula.

Primer de tot he de dir que el fet que la pel·lícula no desprengui aquest aire de típic producció americana, on prima la qualitat d'imatges, d'efectes per sobre d'altres coses importants com el guió, o moltes vegades l'interpretació dels actors, influeix molt en que m'hagi sentit a gust amb el film. Crec que és una molt bona adaptació, ja que crec que era complicat resumir un llibre tan dens com és aquest, hi havia varies possibilitats a l'hora d'adaptar el llibre, es podia perdre en els infinits detalls que dóna l'escriptor i tenir com a resultat una pel·lícula llarga i pesada... però crec que ha sapigut resumir, captar l'escència del llibre i quedar-se amb el realment important. S'ha prescindit de moltes coses del llibre i s'ha centrat especialment amb la història de la Harriet, i també molt amb els personatges de la Salander i de Blomkvist. Ha sapigut prescindir del que realment no aportava res important a la història quedar-se amb els detalls que si que ho feien. Sense treure la intriga i l'acció que et causa el llibre. També m'agradaria destacar els paissatges que apareixen en la pel·lícula on tambe s'hi recreen i trobo molt espectaculars.

M'agrada molt la interpretació de Noomi Rapace, tot i que primer, de confessar, que era una mica escèptica sobre com interpretaria a la Libeth, ja que en el llibre és un personatge tan peculiar que qualsevol de les millors interpretacions que es puguessin fer d'ella et podria decebre, crec que ha captat l'escència del personatge i el fa creïble. També he de destacar, com no l'interpretació d'ell. Els dos fan una interpretació molt creïble, respecte al llibre. He de dir però que el paper de la directora de Millenium o la de Harriet, em decepciona un mica. No perquè les actrius que les interpreten siguin dolentes, sinó per la idea que t'acostumes a fer quan llegeixes el llibre... en aquest cas no m'encaixen gens.

En resum he de dir que m'agradat molt, tot i saber qui era el "dolent", i l'esperat "final".... que era el que em feia por que em tregués interès en la pel·lícula, però, en aquest cas, m'ha sapigut mantenir amb l'intriga i expectant, suposo que el fet que no fos lineal al llibre, ajuda a crear aquesta atenció. Com ja he dit, s'ha centrat molt en la història important, traient relacions com la que manté Mikael amb Cecília Vanger o amb la seva companya de Millenium per exemple. O bé l'entrada d'ell a presó, no ha estat fins al final de la pel·lícula, un cop ressolt el cas. També m'agradat perquè ha fet molta referència en la vida personal dels personatges, sobretot en el passat de Lisbeth, cosa que el llibre deix més en misteri fins al segon llibre. I pel que fa a Mikael, es recolça molt a l'hora de que ell ressolgui el cas, en el fet de que Harriet hagués sigut un estiu la seva cangur quan ell era molt petit i el seu pare havia treballat pels Vanger.

No sempre tot el que arribar a ser mediàtic ha de ser comercial i de poca qualitat, sempre hi ha excepcions i aquesta n'és una tant pel que fa la versió cinematogràfica com les novel·les.

Ara, a l'espera de la 2º part "la noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina", però abans l'aparició del 3º volum, el que tanca la triologia Millenium.


Puntuació: 9

Aquí us deixo la web de la pel·lícula per més informació:
http://www.loshombresquenoamabanalasmujeres.es/

miércoles, 27 de mayo de 2009

Àngels i Dimonis - "La peli"

A mesura que l'expert professor en temes religiosos de la Universitat de Harvard, Robert Langdom, comença a descobrir evidències del resurgiment d'una secreta i antiga germandat coneguda com els Illuminati -l'organizació clandestina més poderosa de la Història-, comença a compendre també que haurà d'enfrontar-se a la mortífera amenaça que suposen pel seu enemics més fervent: l'Església Catòlica. És per això que Langdom, al saber que els Illuminati han col·locat una bomba en el Vaticà, decideix viatjar a Roma, on s'aliarà amb Vittoria Vetra, una bella i enigmàtica científica italiana. Embarcats en una interminable i arriscada búsqueda a través de criptes sellades, perilloses catacumbes i catedrals desertes, arribant inclús al cor de la cambra sellada més secreta de la Terra, Langdom i Vetra seguiran el rastre den símbols amb més de 400 anys d'antigüetat, els quals marquen l'única esperança del Vaticà per la seva supervivència.

L'eterna lluita entre ciència i religió, és del que ens parla l'obra de Dan Brawn, "Àngels i Dimonis", que al igual que la seva novel·la més famosa "EL codi da Vinci", també ha estat portada a la gran pantalla.
"Àngels i Dimonis", publicada l'any 2000, és la 2ª novel·la de Dawn Brown, un escriptor, però que no va veure relament la fama fins a la 4ªnovel·la "El codi da Vinci" que es va convertir en un Bestseller.

Bibliografia:
La fortaleza digital. . 1998.
Ángeles y Demonios. . 2000.
La conspiración. . 2001.
El código Da Vinci. . 2003.
El Símbolo Perdido. . 2009.

De l'escriptor i les seves obres podem destacar en totes una gran dosis d'acció, realisme, i misteri que et fa quedar enganxat fins al final. Tot i que totes les novel·les tenen una mateixa estructura: Langdom + noia jove i guapa + explicació i ressolució del cas, sempre donant mil voltes i acabant sent el personatge més innocent el culpable de tot.

Parlant de la pel·lícula en concret, Àngels i Dimonis, el primer que em ve al cap respecte al llibre és la falta d'acció, trobo que el llibre és molt més emocionant i conté dosis molt més altes d'acció en gairebé totes les escenes. En la pel·lícula, per exemple, trobo a faltar la lluita final de Langdom amb el "dolent" a la font de la "plaça novona" de Roma, on lluita per no ofegar-se i poder salvar a l'últim "preferiti". Val a dir que la font no dóna per a molt ja que tampoc és que tingui unes dimensions descumunals per poder portar a terme la lluita que es descriu al llibre però em vaig quedar com amb ganes de més, ja que va ser molt light i al llibre és una de les parts més emocionants. En general, però, tota la pel·lícula li falta aquest punt d'acció que fa que el llibre sigui, per a mi, el millor de totes les obres de Brown.

Amb tot però crec que tan el llibre com la pel·lícula, són interessants tan pel tema del que ens parla, de la manera en què ho fa, i tota la informació interessant que ens donen, (això es repeteix en totes les obres de l'escriptor) tot i que si que és cert, que tampoc ens podem refiar 100% de tot el que ens explica el dr. Lagdom, ja que en totes les seves novel·les hi ha una part realista, però també hi ha bona part novelesca, amb dades que ens semblen reals però no ho són del tot.

He de destacar, al igual que el Codi da Vinci, l'interpretació de Tom Hans, tot i que bastant criticat, crec que acerta en el personatge de Professor Langdom. Jo que me llegit tots els llibres crec que el caracteritza molt bé. Crec que ha encertat en la manera d'interpretar-lo, en les característiques que li ha donat.

Puntuació: 7

lunes, 18 de mayo de 2009

Direkta_mente - Lluís Pardo.

Transmisions i percepcions mentals,
prediccions, telekinessis, hipnosis. Màgia, escapisme, psicologia i jocs de risc. La seva energia mental en estat pur aconssegueix traspassar les froteres de la psique per arribar als pensaments, desitjos o pors, cautivant a un públic actiu i escencial en els espectales d'aquest mag del segle XXI.

El passat divendres a la nit vaig anar a veure aquest espectacle, he de dir que hi anava molt il·lusionada, amb moltes ganes, vaig estar tota la setmana impacient i nerviosa que arribés el dia i fent proganada a tort i a dret entre companys de feina i amics, i familiars... coneixia a Pardo des del programa que feien juntament amb el Mag Lari i altres a TV3, no recordo ara el nom, ara fa uns anys, i el recordo junt amb el Mag Lari, com dos dels personatges que més m¡impressionaven amb els seus trucs. Le anat seguint en algunes aparicions exporàdiques que ha anat fent a la TV, i no fa gaire el vaig veure el dia de St. Jordi en l'estant de Punto cero, sinó recordo malament. On realment ens va deixar amb la boca oberta, és per això que em vaig animar molt en veure que tornava amb un altre espectacle ja que les anteriors m'havia quedat amb les ganes per falta de temps, etc... no hi havia pogut anar. Però finalment i a mode de resum, després ja detallaré, i explicaré el perquè, sincerament vaig sortir molt decepcionada de l'espectacle, realment no va assolir les meves expectatives ni de bon tros. Penso que la majoria de trucs que ens va mostrar, són els típics de mag de festa major, senzills (dins la dificultat) i típics i tòpics. Realment m'esperava un especatcle de molta més qualitat a tots els nivells, després de tota la informació que havia llegit al respecte, etc...
He de dir que l'espectacle comença amb 2 punts curiosos i divertits, una bona manera de quedar-se amb el públic, tampoc desvelaré res pels qui vulguin anar a veure'l.... també he de reconèixer que el primer truc és molt bo (el de la data naixement... hasta aquí puedo leer).... el del "primer petó i viatge, etc... " per anomenar-lo d'alguna manera també impressiona, però ja a partir d'aquí la cosa va decaïent... El truc del bitllet pot impressionar però he de dir que en aquest cas es va veure el truc, no va ser gaire dissimulat amb el canvi de bitllet, va ser molt evident, potser m'equivoco però per comentaris que vaig sentir a la sala no vaig ser la única que vaig percebre certa "poca traça" a l'hora de l'excecució del truc i això ja va trencar tota la màgia que hi podia haver. Ja a partir del joc de les caixes la cosa decau fins al punt de tocar gairebé sota terra. Perquè a més la gràcia en l'excecusió de l'espectacle no era molta tampoc i això influencia també molt a l'hora de percebre el truc, en el sentit de que pot ser un truc que has vist mil vegades però amb certa gràcia et pot fer viure'l de maneres molt diferents.
Amb això no vull criticar ni dir res negatiu de LLuís Pardo, no seria tampoc realista, perquè en altres ocasions le vist fer coses increïbles, és per això que em sorprèn el nivell ofert en aquest últim espectacle "Direkta_mente", el qual el va estrenar el passat dijous dia 14 de maig. Vull fer una crítica constructiva i dir que en aquest cas l'artista no ha estat molt acertat, i la propaganda que es fa de l'especatcle realment no correspon amb el que és realment, et vénen un gran espectacle diferent i original d'una gran qualitat i et trobes amb trucs bàsics de màgia, crec jo. No crec que estigui a l'altura de les seves capacitats. Potser algú que no ha vist mai un espectacle de màgia pot aconseguir deixar-lo impressionat però si tens un mínim (no cal gaire tampoc) "vagatge màgic" :) la veritat és que decepciona. A mi realment no em va impressionar gens i això que el vaig tenir ben a la vora ja que en un dels trucs em va fer pujar a l'escenari per donar un cop de mà.... (en el de les caixes concretament), que ni el valoro ni positivament ni negativament, també crec que és molt bàsic.
I el que realment vaig trobar més lamentable, sento la paraula, però és que no em va agradar gens va ser la útlima part de l'espectacle, la qual, a més va ocupar gran part del temps, la part de la hipnosis... crec que l'artista no ha sapigut transmetre el que volia, i s'ha deixat endur pel pur espectacle, típic i tòpic d'hipnosis. Com l'escena de que la noia s'estira i queda sospesa, com flotant, tiesa.... em sembla que tothom en sap el truc, crec que és un dels "típics més tòpics" en espectacle de hipnosis, i és molt evident i és de boca popular que hi ha truc i quin és. Que per cert respecte això, també he de dir i li dic directament al LLuís Pardo, si tinc l'honor que llegeixi la meva crítica, que un altre dia guardi els estris abans de sortir de l'escenari, ja que auqest truc tothom en sap el truc però sempre et queda el dubte si no ho has vist mai, però he de dir que hi va haver espectadors, que van voler comprovar si el que es diu és cert, i axí va ser... tota una decepció tot i en certa manera saber-ho. Jo crec en l'hipnosis com a tècnica terapèutica, ì el que vol mostrar Pardo amb aquest especatcle, segons ell, és apropar el món de la hipnosis a l'espectador, demostrar la seva utlitat, però crec que tal i com ho porta a terme es queda molt lluny d'assolir-ho.
He de dir, que sóc una persona que em deixo endur per l'especatcle, m'agrada la màgia i sempre m'ho crec tot, no sóc de les que estic pendent del truc, ni tant sols m'ho plantejo... és màgia, i punt! però aquest cop sento dir que no vaig poder deixar endur-me ja que no em va saber atrapar...
No el vull recomanar ni deixar de recomanar, cada u té la seva opinió, perquè a mi personalment no m'agradés no vol dir que altres persones no hi puguin gaudir, cada u que faci el que cregui que ha fer, que ho comprovi per a ell mateix.
Puntuació: 5